X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

OBRADORS

Els cossos agredits

En Els cossos agredits, el treball dut a terme per Anna Moner i Sebastià Carratalà des de principis de la dècada, la majoria de les peces estan fetes amb la mateixa tècnica: oli sobre alumini fregat i tallat o foradat, o fins i tot colpejat. Els autors s’apropien d’imatges de diferents èpoques i de diversos tipus i condició i les reinterpreten a fi que esdevinguen el lloc de la intertextualitat i de l’al·legoria i s’òmpliguen de connotacions culturals, de gènere, ambientals i lingüístiques. Algunes de les obres triades pertanyen a Ingres, el pintor francés que va viure entre 1780 i 1867

1/07/2018 - 

VALÈNCIA. Amb prou faenes trobem esquenes elaborades amb oli i essència de trementina que resulten tan calculadament pertorbadores com les que va pintar Jean-Auguste-Dominique Ingres, un rebel que va maldar per situar el nu femení en el punt de mira, per transformar jóvens d’aparença pudorosa en representacions inequívoques del desig. Malgrat que fou deixeble del jacobí i amic de Robespierre Jacques-Louis David i que posteriorment esdevingué pintor oficial de Napoleó, afirmava que l’art no havia d’estar al servici de la revolució ni de la reacció, que no havia de servir l’Estat ni l’Església.

Pretenia traslladar al llenç la forma pura, l’ideal de bellesa clàssica, basant-se en el dibuix, i va provar de dur-ho a terme en obres com La Baigneuse de Valpinçon i La Grande Odalisque. Figures d’aparença tranquil·la i d’una carnalitat plena, contundent, ubicades en escenaris íntims, de reduïdes dimensions, inundats d’una il·luminació crua i diàfana que les refina i n’accentua les peculiaritats, fins i tot les distorsiona amb eixa intenció, i aconseguix, així, la fruïció de l’observador apassionat. Un observador que pareix envair l’espai privat on es troben i que pretén mirar sense ser vist, una manera de control i de possessió. La Baigneuse de Valpinçon, pintada en 1808, durant l’època en què va estar pensionat a Roma, mostra les nocions esmentades, forjades aleshores, mitjançant un modelat suau i una senzilla silueta sense interrupcions. La Grande Odalisque, de 1814, defuig en certa mesura els aspectes més clàssics i a la relaxació afig l’allargament i la sinuositat d’algunes parts i membres del cos, potser per tal d’assolir l’aire oriental que tan sensual i seductor li resultava.

Des de l’antiguitat l’art apareix poblat de dones sorgides de les mans dels artistes, un ampli ventall de models femenins ideats per hòmens que, en el fons, com el mític Pigmalió, ambicionen crear, a partir de la matèria inert, criatures que manifesten un grau de perfecció superior a les reals, a les de carn i ossos. Ficcions superbes que exhibixen un depurat sentit de la bellesa, artificis incorporis prenyats d’una sensualitat intensa i tèrbola que, a pesar del pas dels segles, els canvis socials i les modes, resulten sempre similars, ja que eixe selecte mostrari de dones apel·la directament a la mirada, en uns casos provocant-la amb tosquedat per tal de despertar sentiments contradictoris i confusos, i en altres mostrant un grau de sofisticació elevat que transcendix el plaer de la pura contemplació de la nuesa.

 En el treball dut a terme en Els cossos agredits hem manllevat i reinterpretat algunes de les obres d’Ingres i les hem circumscrites a l’essencial, a llums i ombres, les hem erosionades a continuació amb un fregament suau que les impregna d’una resplendor freda i les submergix en una atmosfera estranya i un silenci espés, i després hi hem executat fenedures. Una acció, l’última, que descobrix el que mai no s’havia de conéixer i, per tant, exercix una forta atracció. Bé ho sabia Lucio Fontana, que a finals de la dècada de 1940 en Concetti Spaziale (Conceptes espacials) va començar a foradar i tallar els llenços a fi de desvelar el que romania ocult. Un gest que possibilitava desfer l’artifici sense renunciar a l’art i donava pas a l’opció de destruir per tal d’assolir una cosa nova, lliure de lligams i convencionalismes. Les nostres intervencions, en conjunt, no perseguixen esborrar l’acusat sentit de la línia, de l’equilibri i de l’harmonia del pintor francés, però busquen els ulls d’un espectador amb urgència i els orienten sense remei a les ferides.

Les imatges resultants, delicades i cruels alhora, proposen lectures diverses que transiten la frontera entre el món de l’art i la quotidianitat i reclamen atenció des de la commovedora rigidesa que les manté atrapades en el temps i l’espai de la representació, un abisme al qual ens exhorten a aguaitar i que, com asseverava Nietzsche, si contemples llargament i intensa, al final et retorna la mirada. Només llavors les dones que ens ataüllen des de l’altre costat de l’espill ens deixaran anar més enllà de la seua dermis, de l’escorça de metall, i de les laceracions patides a l’espera de la imminència d’una fulguració, el moment precís en què el nostre esguard traspasse el mur metàl·lic de la seua pell.

Anna Moner (Vila-real, 1967) és llicenciada en Història de l'Art, artista plàstica i escriptora. La seua última novel·la és El retorn de l’Hongarès (Bromera, 2015, Premi Alfons el Magnànim 2014).

Noticias relacionadas

obrador

La indescriptible

Por  - 

Conten que en la dècada de 1990 els estudiants de medicina més veterans del Rikshospitalet d’Oslo reptaven els nouvinguts a baixar, sols i per la nit, al soterrani de l’Institut Forense. Una estança sense finestres amb el sostre poc elevat i les parets tacades d’humitat on s’amuntonaven arxivadors clínics, vells llibres d’anatomia, uns quants llits de ferro blanc oxidats, aparells de laboratori obsolets, estris de quiròfan i una urna que contenia els cadàvers dissecats de Julia Pastrana i la seua criatura de bolquers. Asseguren que els alumnes que havien acceptat, a més, el desafiament d’obrir la vitrina i besar els llavis ressecs i ennegrits de Pastrana, mai no oblidaven la fortor de pell adobada que desprenia aquell cos i la mirada morta de les seues pupil·les de vidre

homo ludens

Tots a taula!

Por  - 

El joc és una cosa molt seriosa. Tant que l’historiador i erudit groningués Johan Huizinga considerava que en els orígens de tota expressió cultural –de la literatura al dret, passant per l’art, la filosofia i fins i tot la guerra– rau una forma lúdica. El gust per desafiar-se, competir, plaguejar i passar-s’ho bé és tan instintiu i universal que segons el docte professor de la universitat de Leiden la nostra espècie mereixeria rebre el nom d’Homo Ludens

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email