Els diumenges sense futbol

VALÈNCIA. Són més llargs que un dia sense pa. Més tranquils, sense dubte, per allò de les tensions prèvies, les del moment i la mala sang que, probablement, es sol tindre en acabar el partit. Ens queixem, renegem i fem allò de Toshack dels onze de sempre. Però estàvem ahí, al camp, a la televisió o on siga. I aguantant a les nostres parelles amb les seues declaracions categòriques de ja veus tu quina perdua de temps, no se perquè te donen disgustos estos que són milionaris i altres perles que fan més mal que una patada d'un central urugaià. Rematant-te amb un 'Doncs jo sí vaig a sopar, que això ni res em lleva la gana'. Com si després de la patada made in Montevideo, te tragueren a tu una targeta groga.

I penses que millor aixina, ara que no hi ha. No és el mateix que en març de l'any passat, que la cosa va parar per la pandèmia mundial. Que ben pensat, fent un anàlisi molt ximple i fent frivolitat, millor que en aquell moment es parara la cosa. Imaginen tancats en casa i sense poder eixir a desfogar-se i berrejar la falta de Fulano o la targeta de Mengano. Sí, ens hagueren quedat les videotelefonades i els grups de WhatsApp, però això és com demanar ensalada en un asador. Alimenta, un poc, però sense disfrutar.

Però ara, amb una normalitat com la d'abans, o molt semblant, ho trobes en falta. Ja veus, el dia allarga, pots anar al monte o a la platja o vore la vida des de qualsevol terrassa amb les ulleres de sol i alguna beguda refrescant, filosofant sobre qualsevol cosa, siga una sèrie de moda, la filla de la Jurado o sabatilles i compostures correctes amb segell d'aprovament de la Reina Abella per lluir correctament les últimes sneakers aconseguides en rifa de marca i comentar-ho en el grup de col·legues. Setanta mil coses, en definitiva. Fins i tot fer una escapada a Ibiza, ara que no hi ha gens de gent. I tu tires a faltar justament allò que te fa sang negra, allò que te furga tot. Per a estar gitat en el divan fins que torne el fred.

I quan et prens el segon refresquet en la terrassa i te lleves les ulleres de sol per a netejar-les, penses que no cal tampoc agafar-s'ho tan a pit. Igual fins i tot la teua parella té raó. En realitat, ella llueix guapa. Igual és perquè no segueix el futbol. I el cabell li brilla quan li pega el sol. I tu ja mostres les primeres entrades. Potser tinga alguna connexió. I penses en Ibiza, la sèrie de moda, la filla de la Jurado o les sabatilles amb nugada de cordons i la compostura perfecta del pantaló. I dius que sí, que l'any que ve menys a pit les coses i que ara, a viure sense la piloteta. I mires de reull a la taula del costat. Un senyor llig el diari. Parla de l'Eurocopa en una foto. I te tires mà al mòbil per consultar el calendari per vore quan juga Espanya i tots els partits. I penses, que un mes intens no fa mal. Total, no s'ha de deixar els vicis de colp. Els diumenges sense futbol, que ens donen molt de temps per a pensar. No ha de ser bo això de pensar. O sí.