Després de dos temporades ballant molts mesos en el fil de la navaixa i navegant en la més absoluta de les mediocritats, qui més i qui menys li ha apegat una, dos i fins a tres voltes a què ha pogut fallar per a passar de ser la reina del ball a convertir-te en el tipus que arreplega el fem al matí següen...
VALENCIA. Després de dos temporades ballant molts mesos en el fil de la navaixa i navegant en la més absoluta de les mediocritats, qui més i qui menys li ha apegat una, dos i fins a tres voltes a què ha pogut fallar per a passar de ser la reina del ball a convertir-te en el tipus que arreplega el fem al matí següent.
Si alguna cosa tinc clara és que excepte comptades excepcions, cap dels què ha marcat el dia a dia del club venien ací per a engrandir o solidificar un projecte. El 3 d'abril, després de l'incident de Cancelo manant callar al públic de Mestalla després del seu gol al Depor, vaig escriure açò:
“I així se li escapa a Cancelo en les disculpes davant de la companya Cristina Bea de beINSPORTS "estic ací per a ajudar al València a aconseguir el seu objectiu..." li va faltar afegir, i després m'aniré. Res de "sóc jugador del València i li dec un respecte a esta entitat a este escut i a esta samarreta". Se li va escapar i el subconscient va mostrar el que pensen molts futbolistes d'esta plantilla, que són aus de pas.”.
Probablement ningú dels arribats en les últimes temporades al València CF ha tingut al club de Mestalla com un projecte important en la seua vida. Ja no parle d'estar deu anys en un club i jubilar-se ací. Eixe escenari en el futbol ja va morir fa anys llevat que pugues pagar els que paguen quatre o cinc clubs a Europa. Però almenys, que entenguen els que han de defendre eixe escut i eixa camiseta, que el temps que toque estar cal honrar un escut i uns colors.
Ningú demana la implicació lleial, sanguínia -i si m'apuren fins i tot ideològica- de l'equip de l'ascens del 87 que es va reunir la setmana passada. No visc als "Mundos de Yupi", això a hores d'ara ja quasi no existix. Però si cal començar a garbellar des de la voluntat. Que estiga qui vullga estar.
Hem assistit en massa ocasions a declaracions en les quals els jugadors semblen estar fent-li un favor al València CF jugant en el club. I més enllà del clàssic "se van tergiversar les meues paraules, està tret de contexte" la realitat és que les paraules de Medrán dient que amb Ayestarán s'haguera quedat millor que amb Voro (perquè era l'entrenador que el posava) o les suposades declaracions de Ryan demanant garanties de titularitat continuen constituint constants polsos que el club no ha de tolerar.
Ningú -per bo que siga- li fa al València CF un favor vestint la seua samarreta. En tot cas serà el València CF qui li fa un favor al futbolista en qüestió deixant-li defendre este escut.
Crec que tant Marcelino com Mateu Alemany tenen esta manera de pensar i pense fermament que si de veritat es pensa en una reconstrucció, ha de passar per ací.
Potser no és la millor època del club -segur-, potser no està en condicions de tornar a lluitar pels títols -si m´apuren, ni per la quarta plaça-, potser no es poden pagar fitxes multimilionàries, però açò continua sent el València CF. Hi ha darrere moltes ànimes propietàries del patrimoni inmaterial: el sentiment. L'altre patrimoni -el de la SAD- ja sabem que és propietat d'un senyor perquè així ho va voler un banc. Però si els que regixen tot açò són capaços de fer-li arribar als que es queden, i als que vinguen que açò no és un simple baixador s'estarà fent un pas fonamental perquè l'any que ve la rata penada vole un poc més alt.
Repetisc no demane impossibles, però cal tindre clar que ací els favors, els fa el València CF.
I sobretot, cal començar a tindre clar qui mereix eixe favor.