Els Schmeichel i Bordalás

VALÈNCIA. Hem viscut una Eurocopa que no s’esperavem. Amb més vides que un gat de carrer, la selecció de Luis Enrique, al que tots, o la majoria, han vist com una versió moderna i sense xandall de Luis Aragonés, finalment ha aconseguit enganxar a tot el pais futboler. Ens hem agafat al talent de Pedri, un xiquet de 19 anys que ja fa anuncis de fruita i l’hem nomenat, sense més fanfàrria que la que hem pogut fer a casa nostra, hereu de Silva. I Busquets, el fill d’aquell porter que jugava al Barça amb pantaló llarg, ha demostrat allò de saber més per vell que per dimoni. Un mes de partits amb tres horaris, amb el postre de la Copa América per si no volies caldo i una sensació de buit des d'ahir, quan es van apagar les llums de Wembley.

I ara, què fem? On trobarem el consol de no poder analitzar a Dinamarca, a la que voliem que replegara aquella herència del 92, en una Euro abraçada per sempre a l’èpica i el relat? Servidor somiava amb fotos del clan Schmeichel, pare i fill, Peter i Kasper, brindant amb una bona cervesa del terreny, ben rossa, com ells. O fent-se un barrejat danes, la beguda dels pastors i llauros que s’alcen quan encara ni el sol s’ha acostumat a descansar. El VAR i l’espentonet local, ja saben. Una cosa tan vella com el futbol.

Que lluny queda ja el debat de la llista de convocats. I l’esglai de Eriksen. Afortunadament, en els dos casos. I les frases lapidàries de barra de bar, com sabent de que parles. ‘Azpilicueta i deu més’, amb pausa dramàtica i tot, com donant-li més majestuositat a l'afirmació. Amb furgadents a la boca opcional. Ara, tindem uns Jocs Olímpics que semblen seran sense públic i que molt tenen que millorar per a superar a la senyora que, amb una pistola d'aigua, va disparar a la flama olímpica. Hem de recordar tots els moments, que es queden al nostre paladar com l’allioli d’una torrà, que cíclicament torna, com una glopada d’excés i invitació al colesterol perquè ja ha arribat Bordalás a Paterna, amb el seu outfit personalíssim, dient, sense verbalitzar-ho, que el nou sheriff ha arribat. I ni tratge oversize ni declaracions funcionarials. Ha vingut José a tornar a sacsar el sentiment que, per uns i altres, està baix mínims. Mostrant tatuatges i pantalons apretats. Fent entrevistes al cotxe. Començant a fer suar a Racic, el king d’Instagram que es mereix una visita per part dels de verd de trànsit. Perquè si ha de ser el conductor del centre del camp valencianista, ha d'aprendre que fer i que no fer portant el seu cotxe.

Diem adéu a les emocions blanques. Comencem a respirar i elucubrar amb el nou Valencia Club de Futbol que ve, amb tokens, camisetes roig Torino i un propòsit de renovació del nostre sentiment. El que sempre ha estat ahi i que, algunes vegades han donat ganes d'enviar a fer la mà. Però sempre amb la boca xicoteta. Perquè cal recordar-ho, nosaltres som el Valencia.