Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

opinión pd / OPINIÓN

Els senyors de la pasta

29/07/2020 - 

VALÈNCIA. En la fugida cap endavant que protagonitza el VCF des de 2004 trobes una constant perillosa: Cada pas que va donar va ser pitjor que l'anterior. És un detall que convé saber abans de ficar-nos en guerres per la independència. Sempre triem malament. Quan alguna cosa es repeteix amb tanta insistència arribes a pensar en la saga peliculera de Destino Final. Probablement siga el the end acordat per al VCF, la mort cobrant-se una factura que portes anys posposant alocadament. 

Tal vegada, vist lo vist, hauria sigut millor resignar-se al seu moment. Hui ja hauríem passat lo pitjor i estaríem amb la corba empinada, amb altra actitud i sense cap tara, veient el futur amb més optimisme i sense tanta mala sang en l'ambient. 

Però estem ací, justificant una perversió. Els que venien a fer-nos guanyar la Champions en cinc anys han arribat al sext curs anunciant que t'oblides de guanyar títols en la nova dècada, o de jugar la gran competició europea durant un temps. Una venda que es basava en la potenciació de lo esportiu per a guanyar múscul financer i poder desentrampar el taulell que asfíxia al club et parla ara de reduccions de 80 milions del pressupost mostrant que no tenen cap full de ruta per a absolutament res. El famós pla de negoci presentat davant Bankia per a validar el desembarcament de Meriton contrasta salvatgement amb la realitat. A hores d'ara, segons el document, estaríem nadant en l'abundància, i resulta que estem a dos passos de tornar a viure lo de 2008. 

Però com allò va ser lo que va ser no tenim manera de demanar responsabilitats per incompliment de contracte. Bàsicament perquè el còmplice va treballar per a que no haguera ni un sols mecanisme de control que castigara a Meriton si es saltava a la torera tots els compromisos. Així que no crec que haja ningú amb el quall d'atrevir-se a dir que no ens mereixem tot el que ens passe. Ens hem posat les cadenes nosaltres mateixos, entre vítores i fanfàrria ens les hem posat. Acrítics e irracionals. El còctel perfecte per a acabar al cementeri. 

Sóc conscient que no hi ha valencianía, ni valencianisme, de cap mena en estes terres. I que els diners están en mans de mediocres i acomplexats que somiaren sempre amb haver nascut a Madrid, veient la seua condició valenciana com una maledicció que amaguen amb fulgor. Però no deixe de preguntar-me què pensen de tot açò. Què comenten a les seues cases a l'hora de sopar veient la degradació de la principal institució civil de la ciutat. Ni senten, ni pateixen? Li la pela? Són tots del Madrid? Perquè no és qüestió de diners, n'hi han en quantitat com per a despullar al senyor Lim de totes les seues inversions. Absolutament de totes. Lo que no hi ha és lo indicat a la primera frase d'este paràgraf. Eixe, lo d'esperar-los, és altre engany en el que acostumem a caure. En 40 anys no ha mogut un pèl del bigot pel VCF, ni amb catifes roges, ni tenint-lo a ou. Res. Però continuem apel·lant a ells malgrat tot. Ni tan sols seria qüestió d'una persona. Ajuntant-se tres, quatre, cinc, deu, o vint, tiraria avant. Però no ocorrerà. Estem sols, abandonats a la nostra sort i a l'espera que tot caiga pel seu propi pes perquè les moltes benes que encara tapen massa ulls ens deixen veure per a reaccionar. Per a reaccionar tard i malament, com sempre, quan ja no hagen solucions, sinó misèria. 

Espere que ningú estiga esperant a això. 

En fi, el dia que es faça el judici final, a part de a nosaltres mateixos (ningú amb més pecats per purgar) també haurem d'apuntar als rics de la contorná. Per la seua inacció. Per deixadesa. Per covardia. Per antivalencians. Per viure d'esquenes al VCF...etc No conec lloc on la classe dominant mostre un desafecte tan pronunciat per tot. Som presos d'una classe mitjana, la que sempre es va fer càrrec del VCF, que hui no té res a aportar, que la seua butxaca ja no dóna per a este joc, quedant l'altra meitat en el descrèdit d'haver sigut el detonant del escenari actual. 

Però mentre tot això ocorre, mentre ens matem entre nosaltres, abandonem al VCF a la seua sort, i mirem cap a altre costat, el club va perdent estatus amb passes de gegant. Cinc anys de Llorente i sis de Lim són massa anys tirats al fem, massa oportunitats deixades escapar, massa de tot com per a no tindre conseqüències. La posició del club al món del futbol s'ha esfumat davant els nostres nassos sense que pestanyegem. L'Atlètic ja és inassolible. El Sevilla et supera ja en pressupost i capacitat d'inversió. El salari mig del Lille ja és equiparable al teu… El futbol avança, progressa, mentre segueixes atrapat a un cercle viciós del qual no saps, o vols, eixir. 

No queden moltes més oportunitats, senyors pastosos de la contorná. Ni més propícia que l'actual. 

Irònicament, de tant de fugir cap avant per a no fer passos cap endarrere hem acabat atrapats a un VCF convertit en una granja de jugadors per un senyor de Singapur. Encara aplaudit. Que celebra l'usual com a extraordinari davant la indiferència general quan antany alçava tempestes d'ira la mera insinuació. Assumptes que no entraven als nostres esquemes mentals de 2014. 

Permetre que ens hagen canviat, o deixat perdre, la mentalitat és altra gran derrota que cal assumir.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email