Estructura a mig fer

VALÈNCIA. Quin moment. Fins i tot pareix que finalment s'ha entès la necessitat d'avançar-se per a aconseguir talent a un preu raonable. Prendre's seriosament el socuting està lluny de ser la norma al Campió de Copa. De fet, fer-ho sempre va ser una excepció.

És el reflexe d'eixe punt de maduresa que de sobte desprèn l'entitat. La seua lenta però sòlida estructuració en la vessant esportiva arriba a cotes poc vistes en els últims temps.

Del nou pope de l'escola no diré res, perquè en dita planta hem vist moltes coses, quasi totes bones, que han durat amb prou feines mig any. L'elogi per a quan vegem que so creuen i no es dóna un altre gir als mesos del seu bateig.

No cal ser idíl·lic, ni supersònic, és lo bàsic. Quan ha existit alguna cosa així, idees tan clares i un pla definit, encara que fora en una versió més rudimentària, el rendiment al camp va acompanyar sempre. Ho va fer inclús amb algú tan antiquat i mancat de visió a llarg termini com Llorente en un club assolat per la incertesa institucional.

Si alguna cosa bona pot tindre l'era del propietari únic és trobar l'estabilitat que mai va existir per a assentar estes coses. Donar-li temps. L'hàbitat adequat per a que Alemany i companyia muten en algo paregut a allò que representaren al seu moment Colina i el triumvirat. Eixa manca és un dels grans mals que va tindre sempre l'entitat. Una falta de cultura de club, de memòria institucional, que traçara una línia contínua al llarg dels anys. Amb l'eixida d'aquells en 1958 es va perdre tot. Ho va intentar recuperar Vicente Peris, criat a l'ombra dels primers, però va durar molt poc. Encara que eixe poc va ser molt.

La norma des de fa 45 anys era canviar-ho tot cada vegada que s'accedia al poder (assumpte que succeïa molt a sovint), trencant qualsevol fil conductor. Mai hagué ningú per a dir 'açò ací es fa així' perquè ningú durava massa.

La pena és que en altres parcel·les no existisca res paregut a un Alemany o un Marcelino. Ahí, el club segueix a l'antiga, allunyat dels avanços socials i morals que es veuen al carrer. Sense cap atractiu. Tampoc ho tenim a la faceta comercial, incapaç de vendre una piruleta a la porta d'un col·legi. Bona mostra son els 7 milions que ingresa l'Athletic per retail, o els 9 del AT. Madrid, en comparació amb els escasos 4 milions que trau el VCF de les seues tendes. O els ingresos dels seus principals patrocinadors, estacants en valors de 1995 en un context on circula deu voltes més diners que fa vint anys.

Malgrat la bona pinta que té lo de la pilota, no es pot ignorar el retard que pateix la institució en el marc del futbol modern. Parteix des de molt arrere i amb massa handicaps.

Com sempre, la solució està fiada a que entre la piloteta. Almenys ara hi ha una xarxa de seguretat que garanteix que la pilota entre moltes vegades. Però la qüestió és evitar dependre exclusivament d'eixes plusvàlues en la venda de talent (fins i tot del talent no utilitzable). Amb els gestors del verd la reinversió en més i millor està (raonablement) assegurada. Lo difícil és saber traduir els resultats esportius en ingressos ordinaris. Assumpte que mai s'ha sabut fer. Imprescindible per a poder donar el salt i evolucionar. Fer que els comptes de 2023 deixen de ser com els de 2001 és el repte. En cas contrari el castell de naips s'enfonsarà (altra vegada) quan la pilota s'estavelle al pal.