Eurocopes de marca blanca

VALÈNCIA. Potser siga l'edat. Però sembla que l'interés per les grans competicions de seleccions ja no te fan ficar el nas davant la pantalla com quan eres jove. Més jove, volia dir. És el tòpic que cal dir per emfatitzar que tens millor aspecte que els que ixen en First Dates i tenen, segons ells, menys edat que tu. Tú, que te sabies tots els moviments del mercat europeu de primer nivell, ara te quedes en blanc quan te pregunten l'equip del lateral dret de la selecció francesa. Però lamentes que ja acaben els partits de les tres de la vesprada. Perquè te fa feliç saber que tens un Ucrania-Macedonia del Norte per a l'hora de dinar i vore a Yarmolenko contra el porter del Rayo.

I t'arriba la saudade tonta, com si fores Wass volent tornar a Dinamarca. I recordes a Gascoigne en el 96. O als danesos sense Michael en el 92, que ja estàs en el torn de vacuna, amb eixes icòniques Hummel, que res tenen a vore amb el central del Borussia Dortmund, per molt increïble que semble. Llàstima de patrocini. El pobre xic encara ha d'explicar-li al seu fill que els gols en pròpia porta no es celebren. Encara que només té tres anys. Hummels no, el fill. Per tant no ho recordarà, a no ser que l'hagen gravat amb el mòbil. Mentrestant, nosaltres seguirem pensant que millor les altres Euros. Que no és altra cosa que enganyar-nos. El que volem és tornar a aquells temps on les recuperacions de les nits de juerga no ens costen quatre dies i podem menjar qualsevol cosa sense pensar en el flotadoret que es quedarà per sempre.

En res estem dient que açò no és futbol, que el d'abans si ho era. Ara ens emocionem només amb els italians cantant l'himne. Que continuen sent tots guapos i elegants. Fins Mancini, que semblava un tipo més cremat que la moto d'un hippie, ara torna a ser elegant i representant d'un futbol d'atac alegre. Toca't el nas. Un italià fent futbol alegre. I damunt templat. I tu fent viatges a la nevera mentres esperes al partit de les nou de la nit. Quan resulta que no hi havia ahir cap partit a les nou. I mires a la finestra amb saudade, esperant que aparega la Brasil de Romário fent malabars en l'aeroport baix de ta casa. I només voràs a quatre xavals que gasten el mòbil com a radiocassette, sentint trap, trop o una cosa aixina.

I en l'enèsim viatge a la nevera, tornes a pensar en l'Eurocopa. I que no li passa res al futbol. Ni és millor el d'abans, per molts Gascoigne, selecció de Grècia o el xandall de Luis Aragonés hages vist. És simplement que eres de la quinta dels entrenadors. O més vell. I renegues amb la boca menuda. Perquè en realitat t'agradaria un partit a les nou. Hui i tots els dies. Forever young, bàsicament.