X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

sastreria

Fet a mida

14/07/2019 - 

VALÈNCIA. Des de menut m’han captivat els àmbits codificats que només oferixen els seus secrets als iniciats que n’han adquirit el llenguatge propi. La vexil·lologia, la navegació a vela, l’etnografia o la tauromàquia, per posar uns quants exemples, m’han ocupat milanta hores de tafanera ociositat. Però m’he mantingut en una ignorància vergonyosa d’un dels que em suscita més curiositat: la sastreria

Res d’estrany, per altra banda, si tenim en compte que es tracta d’un món que no fa encara un segle formava part de la quotidianitat de la majoria d’hòmens del nostre país, però que ha esdevingut hermètic per a bona part dels meus contemporanis. Pocs aspectes de la vida material han experimentat una transformació més dramàtica i accelerada que la manera que tenim de vestir-nos. Perquè la roba ha sigut fins a temps molt recents un bé escàs. Si mai vos acosteu a un arxiu notarial podreu descobrir astorats l’espai preeminent que els llegats d'indumentària ocupaven en els testaments dels nostres avantpassats  i en els inventaris dels difunts: un gipó vell o un calçó ple de sargits tenien prou vàlua com per a quedar consignats amb tot detall en els documents.

Els teixits eren una mercaderia preciosa i confeccionar-ne vestits un mestratge que es feia pagar;  no debades la revolució industrial s’alçà sobre la capacitat de produir per primera vegada en la història una cosa i l’altra de manera mecànica i a gran escala. Però la sobreabundància de roba de confecció barata i estandarditzada que hui gaudim (i patim) és un fenomen molt recent: la meua mare recorda que al seu poble, una capital de comarca que a principis de la dècada dels 60 del segle passat superava amb prou faenes els deu mil habitants, hi havia tres sastres en actiu. El meu avi era un dels seus clients i no concebia que hi haguera cap alternativa a fer-se fer la roba a mida.

Són les consideracions que m’ocupaven  fa unes setmanes quan em vaig decidir a encarregar una jaqueta de tweed tallada i cosida a mà, una idea que em rondava d’un temps ençà i que no havia acabat mai de concretar. Me’n dissuadia precisament la por d’aventurar-me en una esfera ignota i de la qual en desconeixia el lèxic específic i els ritus privatius, i quedar així retratat com un taujà sense unes nocions mínimes d’estil i d’elegància. Vençudes les prevencions, però, se m’obriren les portes d’un sagrari on es preserven formes antigues de saviesa artesana i de cortesia comercial, alienes a la lògica del consum apressat del capitalisme tardà i, per tant, resistents al seu poder anorreador.  
Més que no una persistència arcaica i condemnada a l’extinció, en eixe reducte d’hòmens agafats a subtilitats delicadíssimes, per als qui la varietat opulenta de coses del món –els catàlegs infinits de llanes d’Escòcia, d’Irlanda i d’Austràlia, d’alpaques i de vicunyes, de botons d’os i d’ivori vegetal–  és un tresor i no un obstacle que s’ha d’aplanar, en el cenacle de menestrals tenaços que professen el culte del rigor i de la forma, he trobat un reservori de valors més vigents i necessaris que mai. 

El periodista Guy Talese descriu amb perspicàcia l’ètica particular de l’ofici quan en les seues memòries (A writer’s life, Alfred A. Knopf, 2006) parla de son pare, un sastre calabrés emigrat a Nova York : “Es movia a la velocitat d’un cuc al llarg de la costura d’una espatla o d’una mànega. Si res el desviava de la seua definició de perfecció, ho desbaratava de colp i ho refeia. Tenia l’ esperança (...) d’assolir una expressió artística amb el fil i l’agulla”. En este gust per la faena ben rematada, en l’ambició d’embellir la vida en totes les seues manifestacions, en la parsimònia com a condició innegociable per aconseguir-ho i en la malfiança cap a les dreceres de la tècnica i les seduccions del profit ràpid hi ha un arsenal d’actituds que ens són útils en tots els ordes de l’existència i ens servixen per a defendre’ns del setge d’un present de coses cada volta més seriades i adotzenades. 

El gran escriptor i dissident alemany Friedrich Reck, empresonat per una arbitrarietat qualsevols a les acaballes del malson nazi, lamenta en el seu dietari l’estat en què és troba i el confronta amb nostàlgia amb el record “d’eixe vestit tallat per un sastre de Londres que ens rebia com si fórem prínceps regnants”. Per a ell, la sastreria clàssica era, ras i curt, el símbol d’una civilitat perduda. Abrigat davall cinc-cents grams de llana verge de les illes Hèbrides comprenc més bé per què, enmig d’una realitat que se li esfilagarsava pels quatre cantons, el conhortaven els vestigis d’un temps on cada cosa tenia la seua faiçó i mesura justa.

Noticias relacionadas

obrador

La indescriptible

Por  - 

Conten que en la dècada de 1990 els estudiants de medicina més veterans del Rikshospitalet d’Oslo reptaven els nouvinguts a baixar, sols i per la nit, al soterrani de l’Institut Forense. Una estança sense finestres amb el sostre poc elevat i les parets tacades d’humitat on s’amuntonaven arxivadors clínics, vells llibres d’anatomia, uns quants llits de ferro blanc oxidats, aparells de laboratori obsolets, estris de quiròfan i una urna que contenia els cadàvers dissecats de Julia Pastrana i la seua criatura de bolquers. Asseguren que els alumnes que havien acceptat, a més, el desafiament d’obrir la vitrina i besar els llavis ressecs i ennegrits de Pastrana, mai no oblidaven la fortor de pell adobada que desprenia aquell cos i la mirada morta de les seues pupil·les de vidre

homo ludens

Tots a taula!

Por  - 

El joc és una cosa molt seriosa. Tant que l’historiador i erudit groningués Johan Huizinga considerava que en els orígens de tota expressió cultural –de la literatura al dret, passant per l’art, la filosofia i fins i tot la guerra– rau una forma lúdica. El gust per desafiar-se, competir, plaguejar i passar-s’ho bé és tan instintiu i universal que segons el docte professor de la universitat de Leiden la nostra espècie mereixeria rebre el nom d’Homo Ludens

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email