Go home i amunt

VALÈNCIA. De les coses més divertides que té el VCF és veure com els arguments utilitzats en el passat per a hatear serveixen d'escuts en el present. Ací tenim, per exemple, als antillorentistes justificant al propietari enarborant els discursos del llorentisme. Estan a tres tuits de ressuscitar la metàfora dels carrancs.

També ocorre amb els 'preocupats per l'equip'. Els que disfrutaben amb les mocadorades al XI de Nuno, guanyant 3-0 a Mestalla, o amb els xiulets als jugadors quan eixien a calfar, utilitzant-ho de cap de turc en una campanya ignominiosa perquè no s'atrevien a assenyalar al que mana, ara els torba que un 'Peter vete ya' en la pausa d'hidratació porte empats amb el cuer. No, mire, senyor. Lo que ha trencat l'atenció del vestuari és tot l'ocorregut durant este estiu. Que no sé si és conscient que ha sigut molt, i gens bo. I planejat, al tancament del mercat per a evitar possibles fugides, amb la campanya d'abonats finalitzada. Que li han estafat, senyor. Eixe vestuari encara ha de berenar-se sainets com el de Camarasa, o conviure amb un Alemany que té meres funcions decoratives. Mentre un president del que no es fien va a Paterna tots els dies a exercir de vigilant.

Tranquil·litze's, allò que ha convertit la temporada en una ruleta russa no ha sigut cantar un Lim go home. No intenten convèncer-nos de que ací no ha passat res.

Efectivament, a tots ens convindria que al verd la cosa funcionara. Encara que per a tal menester facen falta coses que han saltat per l'aire. La confiança està trencada, la incertesa amb la qual treballen els futbolistes és massa palpable... Però fins i tot així, procurem donar-li espai a Celades per a imposar el seu sistema (un que exigeix molt, i requereix d'especialistes) i li agafe el pols al equip. Anar contra qui mana i guanyar no és incompatible. De fet, és justament el que portem fent des de 1993. Com es van jugar les finals de Champions o es van conquerir les lligues. Són assumptes diferents que no cal barrejar. La seua obligació, i la de tots nosaltres, és que enguany acabe millor que el passat. Igual que els bons resultats no feren bo al gestor de Bankia, tampoc ho faran al senyor de Singapur. Eixa relació ja està prou erosionada com per a que haja marxa arrere.

Arribats a este punt els resultats només modularan els decibels del descontent. Ja només els subjecta la conveniència, o la por a lo desconegut. Que en el fons és lo que encara manté a gran part dels seus defensors. Però com ens dicta l'experiència, açò tampoc durarà eternament.

Menys amb persones amb eixa nul·la capacitat d'autocrítica, passant de la catifa roja a lo del diumenge sense fer-se cap pregunta. Eixe menyspreu i desapego ha sigut/és la seua tomba. És lo perillós d'esta propietat, que a més no sap lo que porta entre mans. Crida molt l'atenció que gent que no parla d'altra cosa que d'estabilitat i projecte en menys de cinc temporades haja utilitzat tal quantitat d'entrenadors (quasi tots amb menys experiència en les banquetes que jo), directors esportius, secretaris tècnics, responsables de l'escola i altres càrrecs intermedis (no oblidem la ruleta del màrqueting).

Una clara mostra de l'absència de rumb i criteri. Subjectes al capritx d'un senyor que pretén dirigir una entitat com la nostra des d'11 mil quilòmetres de distància i per sms, jugant-se als daus la 19/20 sense immutar-se.

És qüestió de temps que la fruita caiga de l'arbre. No hi ha necessitat d'anar a arrancar-la