X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

CRÒNIQUES DES DEL carrer de la Barcelonina

Hotel Londres

25/08/2019 - 

VALÈNCIA. Li dic el Londres. L’Hotel Londres, en el carrer de la Barcelonina. I se’m venen al cap les imatges del carrer brut i la finca color crema, les formes redones dels balcons, les finestres de fusta corbant-se per a guanyar perspectiva cap a la plaça de l’Ajuntament, les reixes –que no sé tampoc si existixen– pintades d’un color fosc i desfet pel temps i la pluja i l’abandó. Li assegure que va ser al Londres, amb eixa arquitectura emblemàtica de Javier Goerlich. I em concentre per intentar recordar en quin passatge del llibre apareixia aquell hotel, un formiguer humà de nouvinguts i aventurers durant els anys de la guerra.

Observe les fotografies dels anys trenta, algunes recuperades de manera artificial amb una tonalitat massa saturada. Dóna una sensació fantasmagòrica, com de decorat antic. Veig façanes lluïnt cartells i propaganda. Els cotxes d’època aparcats en fila a la vorera. Ningú pel carrer. Els tendals protegint els establiments del sol. El tramvia travessant en perpendicular, de Sant Vicent a Castelar. Açò diu en la inscripció: Plaça d’Emili Castelar. I l’hotel Londres, com una gran torre de vigilància, en un dels cantons on comença a eixamplar-se la plaça de l’Ajuntament, i per altra banda, endinsant-se per un carrer estret i fosc, darrere del Teatre Principal, creuat per Moratín, el carrer dels puticlubs, tal i com continua hui en dia.

Busque el llibre i no trobe la referència.

John Dos Passos arribà a València el 8 d’abril de 1937. Havia viatjat fins a Madrid per rodar junt amb Ernest Hemingway Terra d’Espanya, una producció propagandística en favor del govern republicà. La nostra guerra civil havia mobilitzat voluntaris de tot tipus, des de brigadistes anglesos a partisans italians, des d’intel·lectuals, escriptors i cineastes (blancs) a obrers (negres) vinguts del més profund del proletariat. Tots tenien una idea comuna que hui, per culpa de la nostra historiografia, hem acabat perdent de vista: tots lluitaven contra el feixisme sense saber ben bé, en moltes ocasions, quina cosa significava Espanya.

John Dos Passos pertanyia a eixa elit il·lustrada que va prendre partit per la República. Ja coneixia Espanya i mantenia bona relació amb el seu traductor, José Robles, professor en la Universitat John Hopkings de Baltimore. A Madrid havia visitat el front de batalla i viscut la guerra dels corresponsals a la Gran Via. Va quedar horroritzat perquè Hemingway es passejava per les trinxeres fent turisme de guerra, fent-se fotos d’aventurer intrèpid i menjant i bevent totes les provisions que hi havia en la capital espanyola. A Dos Passos la guerra li va paréixer una puta merda, just el contrari (deia) que al seu company de producció.

Al cap de pocs mesos, contrariat pels avatars d’un país submergit en el caos, es traslladà a València per a buscar precisament a José Robles, el seu traductor, desaparegut en estranyes circumstàncies. Mai el va trobar. I el seu desencís va ser definitiu en saber (o intuir) que varen ser els agents del Partit Comunista els que el varen detindre i entregar als servicis secrets soviètics, la NKVD, que al remat el varen fer desaparéixer enmig d’una València sacsejada per les notícies del front i per l’establiment d’organitzacions militars i de defensa soviètiques que començaren a eliminar tota dissidència que posara en risc l’hegemonia de l'URSS.

Busque de nou entre les pàgines. Òbric el buscador i teclege totes les combinacions possibles. Hotel Londres. Dos Passos. Guerra Civil. Hemingway. Espies. URSS. Congrés d’Intel·lectuals Antifeixistes. 1937. Les recerques donen molta més informació de la que jo recordava: l’Hotel Metropol, front a l’estació del Nord, que va ser la seu de la NKVD i on s’allotjaven els reporters de guerra; l’Hotel Palace, enmig del carrer La Pau, que es va erigir com a seu de la Casa de la Cultura; el café Ideal Room, en el cantó amb el carrer Comèdies; l’Hotel Internacional; l’Hotel Victòria, anomenat abans i després Hotel Reina Victoria, niu d’espies, traficants d’armes i agents de govern; el Bar Wodka… Ni rastre de l’Hotel Londres.

Li ho escric per telèfon. Juraria que era este hotel. Tinc en el cap la seua façana de la Barcelonina, els seus balcons corbats, les seues finestres, el color crema que el fa tan vell. I és llavors quan arriba la inspiració. I sé que ho tinc, encara que no sé com detectar-ho. No era Dos Passos, part de l’elit de la qual parlem sovint en eixa guerra de la memòria. Era James Yates, un dels negres americans que van vindre del més profund del Mississipí per a lluitar en una guerra antifeixista, com a resposta a la invasió italiana d’Abissínia.

James Yates es va allotjar en l'Hotel Londres, ara ho sé, com a part de les brigades internacionals que varen actuar entre Terol i Albacete i que tornaven a València per a descansar i refer-se dels combats. Va vindre a Espanya per a lluitar contra l’amenaça mundial, creient-se part d’una guerra internacional que, en efecte, ja havia esclatat. Va escriure les seues memòries en la guerra d’Espanya molts anys després i les va publicar en una editorial menor. El seu relat era senzill, grandiloqüent i ple d’emoció per una terra que mai més tornà a vore. En eixes memòries evocava la companyonia i els ideals dels estrangers, l’admiració dels xiquets en vore al negre, l’estranyament del paisatge de taronges i de terra, la decepció de la derrota i els gestos de menyspreu en tornar a Nova York per a ser (de nou) un subaltern.

Ho tinc, escric. I era una historia millor de la que volia contar-te. És una història menor, senzilla, simple. D’un negre perdut a la vora del Mediterrani i que mai no apareixerà als llibres d’història ni a les revistes culturals. I que, no obstant això, conté una de les lliçons que més m’agraden de tota la nostra tragèdia. I és esta: “Uns dies es perd i altres es guanya. Però d’una cosa n’estic segur: l’enemic no pot guanyar sempre. Igual que ix el sol, la gent continua alçant-se i lluitant per la dignitat humana i la llibertat”. I m’agrada pensar que és certa.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email