GRUPO PLAZA

de categoria

I si el jardí del Túria tornara a ser un riu?

23/02/2021 - 

VALÈNCIA. Durant el confinament estricte i amb les restriccions de mobilitat actuals, el jardí de l'antic llit del riu Túria, ha sigut, encara més, el gran pulmó de la ciutat. Molts valencians han trobat entre les plantes i els molts carrils que transiten el riu: un refugi. I no parle dels esquirols que recentment s'han convertit en veïns del parc, parle de milers de ciutadans de tota classe. Xiquets que peguen pilotades darrere d'un baló, bicicletes amunt i avall, corredors i runners (que són pareguts, però no iguals) amb mascareta i sense, parelletes que festegen en un banquet i un nou habitant... A banda dels tímids palputs que es podien aguaitar en l'època més tranquil·la del jardí, ara és més habitual que mai vore senyores i senyors ja jubilats que baixen a caminar pel riu. Algunes senyores, fins i tot, ho fan ben mudades i amb perletes a les orelles, com quan anaven a missa o al Corte Inglés, però en este cas a fer una volteta amb una amiga, i que els pegue un poc l'aire.

Per això, per als valencians que no hem viscut a la València que tenia riu, se'ns fa un poc difícil entendre la ciutat sense eixe gran jardí inaugurat el 1986. I encara més difícil imaginar-nos en este període de confinament perimetral sense poder passejar pel Túria. Per satisfer la meua curiositat he preguntat a gent més major que jo com ha sigut des que es va fundar la ciutat el 138 aC, fins als anys vuitanta, viure en una ciutat amb riu. Un espai que ara m'imagine brut, amb poca aigua, amb els accessos tancats i ple de mosquits tigre. Però que durant molts anys ni va estar tan brut, ni tan tancat i els mosquits que hi habitaven eren més menuts, dels antics, que com les panderoles, les formigues o els pokémons, han evolucionat sent cada volta més grans, resistents i ferotges.

Pel que m'ha comentat la gent que ho ha viscut, sí que es feia ús del llit del riu, de fet, el cantant Jaume Costa anava a córrer pel riu a principis dels anys vuitanta, i ho recorda agrest, transitat pels carrils paral·lels al riuet i en plena època d'obres. Unes obres que continuen sempre en marxa, en un riu que mai para d'afegir noves instal·lacions com ara el Caixa Fòrum; de reformar les antigues com el Gulliver, o de llevar algunes que ja no són necessàries com l'antic zoològic de la ciutat. Com una séquia ampla recorden altres eixe riu al seu pas per la ciutat, "encara recorde els budells flotant que tiraven des de l'escorxador de la Petxina flotant riu avall" comenta Alfredo Hernando "Fredi", l'expilotari i trinqueter de Pelayo al qual li va quedar en la memòria eixa imatge de les vísceres sagnoses trontollant a la retina. Ell va nàixer precisament l'any de la gran riuà, el 1957, un esdeveniment funest que va canviar per sempre la morfologia de València. Poc després, l'any 1969, amb el riu ja desviat i l'escorxador tancat, començaren a proliferar els camps de futbol, i era també fàcil vore cavalls que baixaven a trotar per allí, fins i tot durant molts anys es venien en un mercat de ramat.

 Puente del Real. Dibujo del siglo XIX

Si ens traslladem més arrere encara, l'artista Isabel Mir recorda anar a menjar la mona de Pasqua al riu als anys cinquanta a les esplanades de terra que es formaven als costats del fil d'aigua "un poc pudenta i enfangada, a voltes es podia creuar d'un costat a altre". Tot i això, recorda observar com els xiquets es banyaven: "Hi havia assuts com el de Mislata on va morir una xiqueta que vivia al carrer Gandia, i mon pare tenia por que ens banyàrem". A tallar canyes o pescar peixets anava el seu germà major Paco, que fins i tot alguna volta se'ls va menjar torrats. Assegura Isabel que son pare gastava el riu com a hortet urbà: "Mon pare quan era solter va tindre una parcel·la on plantava creïlles, les facilitava l'Ajuntament", per les dates deu ser just després de la Guerra Civil, i també era lloc on pasturar el ramat. No és estrany, per tant, imaginar-se xiquets jugant entre els matolls, pares preocupats perquè no caigueren a la poca aigua que baixava i, fins i tot, famílies fent un pícnic pasquer. La vegetació hauria de ser molt similar a la que ara es pot observar en una parcel·la rectangular prop de les torres de Serrans, que fa la sensació d'estar com mig abandonada, i el que vol precisament és respectar la diversitat original del riu.

Més lluny encara queden les barques que transitaven el riu des de temps de Grècia fins a l'edat mitjana, on va canviar la desembocadura i va deixar de ser navegable. O això conten els estudiosos, jo no estava allí, però m'haguera agradat veure el riu ple d'aigua. De totes maneres, el riu com està ara és únic, i és una gran sort poder disfrutar-lo en una ciutat on no anem sobrats de zones verdes. Per tant, aquella riuada, que va posar fi a la vida de 81 persones fa 63 anys, va servir per a repensar el riu i amb eixe canvi repensar la ciutat. I va donar lloc a:

-El Gulliver, les costeres que més records i nostàlgia provoquen entre els valencians de la generació Babalà, i els seus genolls.

-El Palau de la Música, amb les parets de vidre com a testimoni del gran talent dels músics valencians, i de la inconveniència de fer hivernacles a València.

-La Ciutat de les Arts, el photocall per a novençans més gran del món.

-El parc de Capçalera, i els seus patinets-oca rovellats "retiro wannabe" entre ànecs i oques que mengen millor que volen amb les restes dels pícnics romàntics.

-L'Estadi d'Atletisme on s'han batut rècords del món recentment, i on es concentren els embussos de passejants més importants.

-Les taules de ping-pong de formigó, les cistelles de ferro i els camps de futbol de gespa artificial, on tantes hores passem molts esportistes frustrats.

-I el més important de tot, l'esplanada on se celebren les disparades, les fires del vi, la fira andalusa, i la fira de les llumenetes. Bé, totes les fires tenen llumenetes, però eixa on sona Camela als cotxes de xoc, en té unes poquetes més.

Recreació del col·lector sud

Jo ara, per un moment, m'imagine el riu antic, eixa séquia ampla i mortífera en les gotes fredes, que alguns encara reivindiquen com a part històrica a recuperar. I no puc deixar de pensar en totes les coses que ens perdríem sense el riu com està ara: on aniríem a agafar fulles de morera per als cucs de seda? On quedaríem amb l'entrenadora personal a fer burpees? On duríem els xiquets a córrer o els gossos a passejar? I, el més important, on anirien els del cruising a creuar-se? Preguntes que no tenen resposta fàcil, perquè eixe parc, i a falta d'un gran corredor verd que passe pel Parc Central i les antigues vies del tren, és sense dubte, els 8 quilòmetres més ben aprofitats de la ciutat. De fet, el nou llit del riu, eixe gegant col·lector sur de formigó pagat amb segells, algun dia estic segur que serà també una zona transitable i lúdica. I en compte de ser una barrera, una ferida al cor de l'horta, un museu de pintades d'amor i odi, es convertirà en un pont. Li passarà com ha passat amb l'antic llit del Túria, unirà en compte de separar, perquè no només apropa els barris d'una part i d'altra com Buda i Pest, s'ha convertit en molt més. En el pont que creuem valencians de totes les edats i condicions, cadascú amb una motivació diferent, però tots convençuts que eixe jardí ens dona vida.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme

Acceso accionistas

 


Accionistas