Ja no els queda ni el relat

VALÈNCIA. Hauria de parlar de lo de anit. Però els ponts aeris i no quedar alliberat fins a ben entrada la matinada no ajuda. A més, ocórrega lo que ocórrega, estarem celebrant-ho. Perquè no sols ja està tot dit, sinó que tant si classifiques com si elimines este equip ha signat una sobirana Champions, a la qual no cal posar-li cap però. Passaràs per mèrits, o cauràs pels teus propis errors. Vuitens o l'inici de la conquesta de l'Europa League. Tot positiu.

Més o menys com lo del derbi, mentre fan veure alguns que ignoren la seua existència, alhora, es passen els dies construint rivalitats. Per a negar-ho cal veure els esforços que realitzen perquè isca una bona salsa, o lo pendents que estan, i assabentats, de tots els successos de l'altra part del riu. Massa molèsties es prenen a tirar pulles per a no importar-los.

Però el meu fenomen favorit és eixe nou costum en la vorera gimnàstica d'intentar mantindre intacte el relat purista que van esgrimir amb tranquil·litat durant anys. Gràcies, en part, a la nostra deixadesa i pasotisme. L'actitud de la ciutat blanc-i-negra, acostumada a exercir de one-club-city, va descuidar, va abandonar, massa coses que foren usurpades per tercers. Això, en els nous temps, encara que siga a comptagotes i en xicotets cercles, està canviant.

Així ho denota la reacció a la defensiva que a cada duel ciutadà apareix en certs papers o fòrums. La història del oprimit, de la puresa ideològica, es va caient pel pes de la pròpia veritat. Normal eixes revoltes granotes. El relat, encara que tergiversat, és l'única cosa que els va quedar. Ho han alimentat a base de idealitzacions extremes que els va calfar en els durs hiverns. Però la tímida reacció valencianista en matèria historiogràfica els està començant a deixar amb el cul a l'aire. Again.

Perquè si haguè un club afí al poder, amb totes les lletres, va ser el Gimnástico. Excitadísim a mostrar-se partidari dels règims (mai amb cap democràtic) que ha conegut al llarg dels seus 110 anys d'existència. Fins i tot ja perpetrada la fusió, una maniobra política dissenyada des del règim del 39 per a plantar-li cara al VCF, incorporaren el logo de la Falange al seu escut. Si no va saber aprofitar eixos vincles a favor seu, llançant fins i tot en 1943 altra andanada de molts diners per a tractar de fusionar-se al València, després d'intentar-lo amb el Castelló, per a generar un superclub, fou per qüestions internes. A vegades per la visió amateur del esport que tingueren, altres per ser com Juan Roig o Peter Lim, gent amb diners e influències però amb una mentalitat summament mediocre i erràtica en les qüestions de la pilota.

Lo molt, o poc, que va aconseguir el Fé-Cé va ser a risc de la seua pròpia subsistència. Espentat per una ambició desmesurada. Com la compra i construcció de Mestalla, que li va fer sortejar la desaparició en més d'una ocasió a causa dels deutes que va contraure per ficar-se a una empresa per a la qual no tenia diners.

Lo que (mal) anomenem burgesia va passar olímpicament del club. Abans de la Guerra i després d'ella. Primer, odiaven el futbol, menyspreant-lo, era cosa de pobres. Després, per educar-se a Madrid, van acabar per fer-se del Real.

Encara que un d'ells permaneix subjugat sempre al primer, els amics granotes parteixen amb avantatge en ser dos clubs en un. Així, poden usar la part de la història que els convinga.

Em sembla just, i lloable, que la xicoteta branca de tradició cabanyalera identifique a l'actual LUD amb el vell Llevant F.C., malgrat quedar-los només mig nom. Però són això, una facció, i no molt gran, que juga amb la nostàlgia alimentant la il·lusió de mantindre viu allò que els furtaren per la força i a punta de pistola. És la trama que usen fins i tot els de tradició culer que s'anaren al Barça, o tornaren d'ell al èxit del segle XXI. Convertint-ho, paradoxalment, una altra vegada, en l'equip dominant en les esferes del poder local. Però lo que hui existeix continua sent una entitat en mans, com ho va ser durant gran part de les seues vuit dècades d'existència, de famílies gimnàstiques. Per això, elles, mai entren en estos jocs. Per això, moltes coses. Com veure a algun dels seus directius en manifestacions de l'extrema dreta. I a uns altres, enrolats en els seus entramats empresarials.

Només hagué un club en esta ciutat amb una clara voluntat opressora. I vestia de blaugrana. Si els néts del Cabanyal volen trobar culpables a les seues desgràcies que comencen mirant al seu company de viatge.

No lleva tot això per a reconèixer que el LUD porta anys fent les coses francament bé. I que no deixa de ser una magnífica notícia que en esta ciutat haja un equip amb més de 20 mil abonats, amb totes les cometes. Al punt que li ha menjat el terreny al VCF en moltes parcel·les. I més que pot restar-li, en haver quedat els blanc-i-negres en mans de tipus que menyspreen amb tota la seua ànima lo local. La ciutat la tenen per a d'ells.

Total, que fem derbi sense fer derbi, i amb pinta, que gràcies al domini dels superclubs, les reformes per vindre, la revolució de la tv, i els destarifos propis, en els anys 20 del segle XXI pot aconseguir els punts àlgids viscuts en les mateixes altures del passat segle.