X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión pd / OPINIÓN

Joaquín. Del Betis al València passant per Albacete

29/02/2020 - 

VALÈNCIA. Esta vesprada a Mestalla, l'equip local, inmers en una crisi de la que esperem isca prompte, s'enfronta al Betis. Defensant la samarreta de l'equip andalús actualment es troben jugadors amb passat valencianista com Andrés Guardado, Sergio Canales, Antonio Barragán i, com no, l'incombustible Joaquín Sánchez. Un jugador que, a banda de per les seues virtuts amb el baló, es conegut pel seu sentit de l'humor i per com es sap “vendre” a les xarxes socials mitjançant els vídeos que penja a elles. Vídeos generalment humorístics que li auguren una llarga carrera al món de l'espectacle una vegada haja penjat les botes. 

Si la comèdia i la paròdia són els camps on millor es demostren les dots artístiques del gadità, el seu fitxatge pel València ben podria haver-li inspirat una pel·lícula de carretera amb el títol de “Sevilla-Albacete-València”, a l'estil de les “road movies” nord-americanes. Un gènere cinematogràfic en què l'argument es desenvolupa al llarg d'un viatge, com en “Easy Rider”, “Badlandsl o “Telma & Louise”, pel·lícules hereves de la tradició literària del viatge iniciàtic, gènere narratiu que es remunta a l'Odissea d'Homèr. 

Però estem parlant de Joaquín, d'un Betis, dirigit en eixos anys per un president com Manuel Ruiz de Lopera, protagonista d'alguns dels fets més destarifats i desternillants del futbol espanyol i d'un València en plena era del “solerisme”. Amb estos ingredients i protagonistes la pel·licula del traspàs de Joaquín al València seria una barreja dels guions de “Días de fútbol”, “Airbag”, “El milagro de P. Tinto” i “Amanece que no es poco”, ja que el surrealisme va estar present en molts moments de les negociacions. Arribant al seu punt àlgid quan Lopera va fer que l'internacional haguera de presentar-se a les instal·lacions del Carlos Belmonte d'Albacete. 

Enmig de les negociacions, quan tot semblava que el traspàs estava ben encaminat, per tensar la corda, Don Manuel li va dir a Joaquín  que pel València no anava a fitxar i que ho faria per l'Albacete, ja que, literalment, també vestia de blanc i a ell, com a president, li donava igual on volguera jugar. Davant la incredulitat del jugador, el dirigent bètic li va recordar que al seu contracte hi havia una clàusula que l'obligava a anar al club on el president  vullguera. A més, Joaquín tenia només  24 hores per presentar-se a la ciutat manxega sinó volia ser multat amb tres milions d'euros pel Betis. Així el protagonista d'esta història no va tindre més opció que agafar el seu cotxe, conduir sol les cinc hores i mitja que separen les dos ciutats. I una vegada arribat al seu destí presentar-se a les oficines de l'Albacete per signar el contracte de la seua cessió. 

El millor d'esta trama surrealista és que el club manxec no sabia res de tot este embolic i a les set de vesprada, hora a la que va arribar Joaquín a les oficines de l'Alba, tot estava tancat i no l'esperava ningú. 

Al bo de Joaquín li va tocar buscar un notari perquè donara fe que havia estat a les oficines de l'Albacete Balompie i després de complir amb eixe tràmit tornar a Sevilla, altres cinc hores i mitja pel capritx de Lopera. 

Finalment, el fitxatge del migcampista gadità es va produir. El contracte fou per sis temporades després de pagar els de Mestalla 25 milions d'euros. En eixe moment Joaquín es va convertir en el traspàs més car de la història de club. Com a  valencianista va jugar cinc  temporades i va guanyar la Copa del Rei del 2008.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email