Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

Arquitectura

La bellesa és important

Un fantasma ronda pel món. És el de les veus que des de l’èter cibernètic s’alcen contra una de les dictadures més ferotges del nostre temps: l’hegemonia de l’Arquitectura Moderna i la devastació sentimental, estètica i moral que ha deixat el seu pas

15/03/2020 - 

VALÈNCIA. Fa uns pocs mesos, després d’una llarga controvèrsia, l’Ajuntament d’Ottawa concedia als propietaris del Fairmont Château Laurier, un hotel neogòtic de 1912 que és també un dels edificis més distintius de la ciutat, el permís per a fer-hi una ampliació amb estètica contemporània. Malgrat una forta oposició popular, una consulta municipal en què els veïns optaren massivament per un afegitó que reproduïra l’estil de l’original i opinions com la del ministre de patrimoni canadenc, que titlà la reforma de “vandalisme visual”, eixe palau icònic de la capital federal del Canadà serà prompte deformat sense remei per un apèndix de vidre, bronze i formigó.

Lluny de tot capteniment conciliador, el responsable de la malifeta, Peter Clewes, ha  manifestat que les crítiques provenen de ciutadans “indocumentats” que no comprenen que l’arquitectura moderna no pot alçar rèpliques. Una resposta que, de manera tan involuntària com crua, exemplifica la vanitat i la sociopatia de tants dels oficiants del gremi. Doctrinaris que menyspreen el parer compartit per la majoria de persones amb qui conviuen en este planeta i a qui se suposa que servixen: l’assumpció que les construccions han de ser boniques i harmòniques amb l’entorn, tindre una identitat diferenciada i beure de les tradicions constructives del passat. Contràriament, conceben les seues obres com un llenguatge hermètic per a iniciats, jeràrquic, autoritari i sostret al juí de qui no el domine, tot i patir-ne igualment els efectes i pagar-ne sovint les despeses.

Eixe desfasament entre la sensibilitat del comú i la dels professionals és, sens dubte, una de les paradoxes cabdals de la nostra època, ja assenyalada per Tony Judt. El gran historiador del món de la postguerra s’espantava davant del fet que les elits europees i nord-americanes s’hagueren adherit a les directrius emergides del Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna per a la reconstrucció i planificació urbana posterior a 1945, a pesar que les seues produccions eren detestades per quasi tothom. És un misteri difícil de pair que, amb tots els matisos, evolucions i excepcions que siguen pertinents, la doxa d’eixe cenacle, que apostava pel puritanisme funcionalista més eixut, privilegiava l’ús de materials industrials o considerava que l’ornament arquitectònic era un “delicte”, haja sigut el patró amb què han crescut les nostres ciutats en les dècades passades i que allò que es coneix com a Estil Internacional i les seues descendències continuen constituint el lèxic bàsic de l’ofici.

El nou centre de Frankfurt, destruït durant la Segona Guerra Mundial i refet amb una estètica tradicional

Podria adduir-se que els criteris serials i uniformitzadors de l’escola moderna resultaven molt convenients per a acomodar de manera ràpida i econòmica les masses que protagonitzaren l’esclat demogràfic i la transferència multitudinària del camp a la ciutat de les dècades dels 50, 60 i 70 del segle passat. I que la substitució d’escenaris urbans que eren nucs comunitaris vinculants  i llocs de sedimentació de la memòria per espais sense passat, anònims i intercanviables s’avenia a la perfecció amb la naturalesa líquida, destructora d’arrels i lligams del capitalisme avançat. Però hui no ens interessen tant les raons com els resultats: la marea global de grisor, mal gust i lletjor que cobrix el món d’una punta a l’altra torna indistingibles els indrets i progressa indiscutida com una metàstasi. Un llegat arquitectònic que en anys a vindre serà percebut com el propi d’una era de barbàrie catastròfica.

Indiscutida? Bé, no exactament. Judt ja exposava que dels anys 60 ençà, enmig de l’aquelarre de desenvolupament més desaprensiu i brutalista, aparegueren organitzacions d’inconformistes que protestaven per la destrucció programada de paisatges urbans valuosos en ciutats que la sofrien a gran escala com Londres, Glasgow, París o Filadèlfia. La llavor d’uns moviments de conservació patrimonial que en el present han connectat amb una onada de contestació antimoderna amb gran ressò a les xàrcies socials.

Esperonats per la filosofia estètica tradicionalista de Roger Scruton –qui descrigué a Le Corbusier com un xarlatà boig que havia aconseguit contra tot pronòstic racional prendre per assalt les escoles d’arquitectura i imposar-hi la seua visió distòpica–, per l’obra d’arquitectes neoclàssics com Quinlan Terry, per patronats internacionals com l’INTBAU i per corrents revivalistes com el New Urbanism i el New Pedestrianism, en els darrers anys han aparegut amb vigor entitats i personalitats que irradien els principis d’eixa reacció. Perfils de Twitter, com Wrath of Gnon –amb un gloriós i implacable post d’entrada que contraposa l’urbanisme tradicional al disurbanisme contemporani– o Architecture Revival –centrat en divulgar exemples de construccions de nou encuny que desafien l’utilitarisme  dominant–, són una porta d’entrada òptima per a descobrir què es cova en eixos ambients. Els més impacients, però, poden trobar en la definició del darrer compte esmentat un bon avançament d’allò que els espera: “Stand for Tradition, Heritage, Identity, Order and Craft”. No se’ns ocorre una croada més estimulant!

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email