VALÈNCIA. Si en la centenària història del club de Mestalla hi ha una ciutat en què els èxits han sigut esquius esta és sense cap gènere de dubtes Barcelona. A la ciutat comtal els valencianistes mai han pogut guanyar cap final de les que han disputat a partit únic.
La primera gran fita copera del FeCé va ser en 1934, quan l'equip dirigit pel britànic Jack Greenwell va aconseguir classificar-se per jugar la seua primera final del campionat d'Espanya, disputada el 6 de maig a l'estadi de la muntanya de Montjuïc. El rival fou el Madrid dels Zamora, Quincoces i Samitier. La disputa d'esta final va suposar el primer desplaçament massiu d'aficionats valencianistes. Més de 12.000 seguidors van arribar a Barcelona en tot tipus de transports, inclosos vaixells i trens organitzats per l'ocasió. Desgraciadament, els valencianistes no van poder vore com el seu equip alçava el trofeu de Copa, tot i que es van avançar al marcador gràcies a un gol de Vilanova.
La segona final perduda va ser la de la "Copa de l'Espanya Lliure", disputada al camp de Sarrià, el 18 de juliol de 1937, en plena Guerra Civil contra el Llevant FC.
Les següents participacions en finals, a la capital catalana, es van donar de manera successiva en els anys 1944, 1945 i 1946. I en les tres ocassions, Montjuïc va ser testimoni de derrotes dels del Mestalla. En les dos primeres edicions el rival va ser l'Athletic Club de Bilbao, la segona d'elles amb certa polèmica pel tercer gol marcat pels bascos. La tercera d'estes tres finals fou contra el Real Madrid, i va suposar l'últim partit oficial jugat per Guillermo Gorostiza defensant l'escut del rat penat.
La següent final copera, jugada pel València a Barcelona, va ser el 1970 i el rival va ser novament el Madrid i una altra vegada el partit va finalitzar amb derrota valencianista, esta vegada al Nou Camp.
Entre mig d'estes dos finals perdudes contra els madridistes, els de Mestalla també caigueren en altra final a Barcelona, però esta vegada en competició europea, i és que la maledicció barcelonina també ha perseguit als de la capital del Túria més enllà dels tornejos estatals. Així, en la tercera final consecutiva disputada pels valencianistes de la Copa de Ciutats en Fires, corresponent a la campanya 1963-1964, després d'un arbitratge més que sospitós per part del col·legiat portuguès Fernandes de Campos, els valencianistes van perdre per 2-1 contra el Saragossa, el que els va impedir quedar-se el trofeu en propietat.
Afortunadament, no totes les finals es disputen a un únic partit i el València va poder trencar esta maledicció el 1999, després de vèncer en el partit d'anada, disputat a Mestalla, gràcies a un gol de Claudio López, i a un empat a tres en el de tornada jugat al Camp Nou, amb gols marcats per tres productes de la pedrera de Paterna i valencians: Albelda, Sánchez i Farinós. Este empat final li va fer guanyar la Supercopa d'Espanya i trencar amb una maledicció que semblava eterna.