La Copa de Mata

VALÈNCIA. Esta vesprada al Coliseu de Getafe, els locals i els de Mestalla es juguen molt més que els tres punts en joc. Veient com està d'ajustada la part alta de la classificació lliguera, els del sud de Madrid i els valencianistes són candidats a estar lluitant per una plaça que done accés a la Champions fins el final de la present temporada, com ja va ocórrer en la passada campanya.

La rivalitat entre “azulones” i els blanc-i-negres ha anat creixent amb els anys i molt més des d'aquell baló que “tocó en Hugo Duro”. Amb tot, no va ser eixe el partit més transcendent jugat entre tots dos equips. Eixe matx va ser la final de la Copa del Rei de la temporada 2007/08, disputada el 16 d'abril a l'estadi Vicente Calderón. 

En eixa final, el València va guanyar la seua setena Copa gràcies a un inici fulgurant en el què als 12 minuts ja manava al marcador per 2-0. Juanito Mata va marcar el primer gol, al minut 4, obrint el camí del triomf. El central Alexis Ruano, fou l'autor del segon gol als 11 minuts. Granero, va retallar distàncies, de penal, poc abans del descans. I Morientes va sentenciar el partit a set minuts de la fi, desencadenant la bogeria a la zona valencianista del Calderón i en tota València.

En eixos moments, poca gent apostava pel triomf d'un equip que, entrenat per Ronald Koeman,  arribava a la final  immers en una greu crisi tant de joc com de resultats i amb un autèntic desgavell a nivell institucional. 

Si ningú apostava pels de Mestalla, encara menys previsible era que un dels grans protagonistes d'eixe títol fora un futbolista dels que no s'esperava excessiu protagonisme en eixa temporada. Si calia apostar per algú, tots o la gran majoria dels aficionats haurien optat pels Albiol, Marchena, Joaquín, Silva o Villa i ningú ho haguera fet per un “xiquet” arribat eixe estiu des de les categories inferiors del Madrid: Juan Mata. 

En els inicis de la temporada, amb Quique Sánchez Flores a la banqueta, la seua participació era del tot irrellevant, l'asturià passava sense pena ni glòria pel conjunt valencià. Tan sols va disputar dos partits en els dos primers mesos de competició.  Amb l'arribada de Ronald Koeman, la seua situació va canviar radicalment. El técnic neerlandès li va donar confiança i minuts, convertint-lo en un dels fixos a les alineacions. Juanín va respondre a este nou status amb un gran rendiment i gols transcendentals, sobretot en el torneig del K.O.

Els seus gols foren importantíssims en els partits de tornada davant l'Atlètic, en quarts, i front el Barça, en semifinals. Sense la seua aportació, probablement, el València no hauria acabat disputant-li el títol al Getafe. 

Eixa brillant actuació copera fou la millor carta de presentació, en el futbol d'elit, d'un jugador que, a més, ha demostrat amb el seu comportament, preparació i compromís personal que el futbol pot ser un bon instrument per treballar a favor de la justícia social i per millorar les condicions de vida de la gent. Una forma d'actuar i de ser que ja apuntava durant la seua trajectòria com a valencianista.