La culpa fue del Cha Cha Cha

VALÈNCIA. Des de 1887 tot el que s'interesse mínimament pel VCF sap que el club només té dos possibles solucions. Dos solucions a la seua desaparició, o en el millor dels casos, a la seua conversió en el Newcastle mediterrani (un mediocre club de mitja taula sense més aspiració que deixar passar els anys): Arreglar el taulell i/o fer un equip que lluite pel podi tots els anys. Ho sap qualsevol i ho sap Peter Lim. A hores d'ara, després de set anys en el poder sense moure un fil, eixir amb perfavors i comprensions és lo més aberrant que es pot tirar un a la cara. En set anys ni ha construït un equip ni ha posat cap fonament per a enfortir el club o dotar-lo d'eines que li permeten viure autònomament, i menys ha mogut un paper per a solucionar el laberint rajoler.

Són set anys de deixar passar el temps, de res. Salta a la visa que la seua afició per presentar-se a reunions polítiques sense papers, i la profusió a embolicar els processos per a allargar-los, que l'assumpte li interessa un comí. Seria lloable si darrere haguera un propòsit, una intenció, un afany per trobar altres solucions o vies. Però l'única cosa preparada que hi ha és un bonic tour pels tribunals per a aconseguir allargar l'anul·lació de l'ATE lo suficient per a veure si els agafa fora del VCF quan la tomben.

És el que hi ha, res. El que va haver sempre. Set anys en els quals ens podríem haver assegut tots a una taula a plantejar-nos si realment necessitem un estadi que no omplirem, que no aconseguirem explotar ni a traure-li rendiment (ni el mercat està per a pagar-te namings a eixos preus, ni és ciutat per a rendibilitzar 150 llotges vips). És un fet que sempre s'ignora en abordar estos temes, la gent prefereix fer comptes fantasiosos amb incessants pluges de bitllets com si fóra un acte mecànic tindre camp nou i que et caiguen contractes de vuit xifres. Però la realitat, la que ens compten els clubs d'una grandària i situació similar a la nostra, és un altra. Al Schalke, un equip que fica 73 mil espectadors jugue una eliminatòria de copa davant un tercera o unes semis de Champions, li van cancel·lar el contracte d'explotació de les seues llotges per ser deficitari provocant-li un forat de 150 milions. L'Arsenal, a Londres, ha tingut mil i un problemes a l'hora de rendibilitzar el seu estadi, i l'Atlètic no ha aconseguit vendre més del 40% de les seues llotges VIP.

Si no tens capacitat ni per a signar un patrocinador per a la samarreta, on vas sent dotzè cada dos per tres, i amb una pèrdua de massa social tan aclaparadora com escandalosa.

És un temps malgastat. Es podria haver emprat en això, o a treballar durant anys amb tots els agents implicats per a trobar solucions. Redissenyar el pla urbanístic, el model d'estadi, l'actuació territorial, finançament o ajuda externa, revertir-ho tot per a començar de nou… milions de coses que qualsevol dirigent realment interessat a trobar una solució als problemes haguera escomès durant dia i nit en tot estos anys. Però ni això. D'un longuis calb a sou d'un banc somiant que li portaren les solucions en un sobre a un altre establit a Singapur que només li importa moure diners en forma de traspassos. Són massa anys de no fer res per part de tots, anys perduts que no tornaran, d'oportunitats que s'han deixat escapar, de diners al fem que no ha ajudat a arreglar res. Una bola que no deixa de créixer al punt que a hores d'ara té més pinta de tomba faraònica que de solució de futur.

No sé quines mostres més de menyspreu, desinterès, apatia i negació han de fer per a que deixen d'eixir remolcadors a demanar més temps, més comprensió i més de tot. Podria haver-la si davant tinguérem a persones amb un demostrat historial en treballar per solucionar el garbull, si tinguérem davant gent que s'ha deixat la pell movent-se per tots els racons del planeta per a aconseguir desencallar el problema. Però davant tenim, i sempre hem tingut, gent creuada de braços que ni s'ha immutat en set anys, i de guinda, uns mesos últims de burla i menyspreu a les institucions locals. No hi ha lloc per a més comprensions. Tampoc hi ha entitat civil, política o divina a este món que haja tingut millor tracte per part de les administracions que el VCF. Soles els ha faltat fer fel·lacions o sacrificar als seus fills en nom del rat penat. Els demanem que prevariquen per sentiment quan ací el problema està, i estigué sempre, al club. Més plans a mesura no se li poden fer al València, i més quan el València no ha complit amb res, amb absolutament res, en més de 13 anys. Al punt que l'únic subterfugi al qual podien agarrar-se per a disfressar açò ho han ventilat a Meriton amb la mateixa falta de serietat e interès de sempre. Els pareix poc 13 anys de donar i més donar sense rebre res de lo signat?

I no és que en dos legislatures s'enceres no hagen mogut un foli, és que hi ha pitjor equip, més deute, menys ingressos… Lo pitjor és que se'ls va vendre el club precisament per a solucionar açò. Açò i res més. Es lo que hay, un VCF diluint-se com un terrò de sucre en una tassa de cafè mentre el món s'entreté amb la primera mosca que passa. I la culpa sempre per als altres.