La final robada

VALÈNCIA. Esta vesprada València i Barça jugaran el partit corresponent a la jornada 21 de l'actual campionat lliguer. Els últims campions dels dos grans tornejos a nivell estatal. Els dos equips que, en passades temporades, hagueren disputat la Supercopa d'Espanya i que, enguany, han tingut que vore com dos equips  convidats jugaven una final que no els pertanyia per mèrits esportius. 

Eixa final haguera sigut la huitena en la que tots dos equips hagueren mesurat les seues forces. En les set precedents, encara que semble increïble, la victòria va somriure, només, en dos ocasions al quadre català, i sempre en la pròrroga, per les cinc dels valencians. 

La primera final entre el Barça i el Valencia va ser la que ficava en joc la Copa Eva Duarte, disputada el 12 d'octubre de 1949, al Metropolitano de Madrid. El partit va concloure amb empat a quatre, i en la prolongació l'equip valencianista li va infligir un inapel·lable 7-4 als catalans. La golejada va estar a càrrec d' Igoa, amb un triplet, Giraldós, Mena, Fuertes i Pasieguito. El València es va proclamar per primera vegada campió de la competició predecessora de l'actual Supercopa d'Espanya. 

La segona final fou en la temporada 1951-52, els barcelonistes van guanyar per 4-2 després de remuntar un 0-2. La lesió de Vicent Asensi, fou determinant ja que en eixos anys no hi havia canvis i el valencianista va aguantar en el camp sense poder intervindre en el joc. 

La tercera final entre estos dos clubs va ser al 1954. Quan un Barça, tricampió coper (1951, 1952 i 1953) va vore com la seua aspiració al quart títol consecutiu quedava en no res després que el València li guanyara el partit amb rotunditat per 3-0, amb dos gols de Tonín Fuertes i altre de Badenes. 

Europa també ha vist a valencianistes i barcelonistes enfrontar-se en una final. Així, en la campanya 1961-62 tots dos equips protagonitzaren la de la Copa de Fires. El partit d'anada, jugat a Mestalla, va ser espectacular, els locals es van imposar per un contundent 6-2. Amb tres gols de Guillot, dos de Nando Yosu i un d'Héctor Núñez. La tornada al Camp Nou, finalitza amb empat a u, novament amb gol de Guillot. Un resultat gràcies al qual el València CF va aconseguir el seu primer trofeu continental. 

La següent ocassió en la que estos dos equips es tornaren a vore les cares en una final va ser la de 1971, al Bernabéu.  Esta vegada els catalans van haver de suar tinta per guanyar. Com en 1952, el València es va avançar 0-2 i novament es va quedar en inferioritat númerica, per l'expulsió de Juanito Sol. El Barça es va avançar a la prorroga,  empatant Valdez a tres, fins que  va arribar el definitiu 4-3 per als barcelonistes. 

La penúltima ocassió en la que els dos equips jugaren una final va ser ser a la Supercopa d'Espanya de 1999, i a doble partit. A l'anada, disputada a Mestalla, els locals es van imposar gràcies a un gol in extremis del “Piojo” López.  En el partit de tornada, el València va reaccionar amb rapidesa a cadascun dels tres gols blaugranes. El resultat final va ser d'empat a tres. Els autors dels gols valencianistes foren tres valencians i canterans: Albelda, Sánchez i Farinós. Amb l'empat al Nou el títol va ser per al  València CF pel global de 4-3.

I la darrera ocasió en la que culés i valencianistes han disputat una final fou el passat 25 de maig, un partit que encara tenim tots molt fresc a la memòria i que va suposar la huitena copa de campió d'Espanya per als de Mestalla. 

Desgraciadament, entre la prepotència de Luís Rubiales, president de la RFEF, la aquiescència del president barcelonista Bertomeu i la poca defensa dels interessos valencianistes feta per Anil Murthy, blanc-i-negres i blaugranes s'hem quedat sense disputar una final, guanyada sobre el terreny de joc durant la passada temporada. Una final robada.