La pedrera que ve

VALÈNCIA. Sempre és una bona notícia. El debut de jugadors de baix, de la pedrera. Per damunt de direccions generals o propietaris. Ha de ser una passada xafar Mestalla sent el Valencia CF el teu equip de menut. No crec ser molt original quan dic que, als deu o onze anys, veient als Arias, Fernando, Sempere i companyia, servidor somiava amb xafar el Casanova. Però no només xafar-lo. Jugar per a tot el camp sabent que al sector 3-4 estàven els meus. Ties, tios, cosins i algun amic. I ser l'alternativa a un imaginari partit difícil on el rival, el Valladolid, per exemple, es tanca ben bé i no s'obri el meló, amb molts uy a la grada. I eixir, amb el setze. Perquè abans de l'ú a l'onze eren els titulars. I fins el quinze, i deprés el setze, suplents. I marcar un gol de foto a la porteria sud. I celebrar-lo anant al córner, buscant amb la mirada a ells. I, per què no? Besant l'escut. Un bes de veres. Del que t'eixen de l'ànima. Però conforme passaven els anys veies que els jugadors que abans eren més majors que tu, començaven a arrimar-se a la teua edat, diluint-se el somni del debut. I, fins i tot, coincidies amb ells en alguna discoteca després dels partits. I ara, el major eres tu. I els joves ja no estan a la grada. Estan al camp.

Per això és bonic el debut de xavals que han viscut el valencianisme com vosté o jo, a colps de somnis i patiment. Gayà, Soler, Jaume, Ferran i ara Esquerdo han fet realitat el somni de molta part de la grada. També Kang In en certa manera, però sense llençols amb l'escut valencianiste imagine. I és bona notícia. Encara que siga per necessitat. Quasi sempre ho és aixina. Farinós va eixir per necessitat. Com Giner en segona. O Soler quan no hi havia cap referent clar i alguns jugadors que anaven camí de ser-ho es dedicaven a manar callar a l'afició. Curiosament, com va fer fa poc el president actual. Esquerdo, l'últim en arribar, tenia al iaio al camp. I per a ell serà la camiseta de l'estrena. Espere que en tinga moltes. Està clar que Amb Coquelin, Kondogbia, Parejo i, esperem, Soler, ho va a tindre complicat. Però amb un partit difícil, no va tindre cap tremolor de cames, llevat del primer toc de pilota que va eixir tort. Té Esquerdo bons espills on mirar-se. Fins i tot en els joves. Ferran, amb cara d'haver viscut mil batalles ja, pot ser el més pròxim, per edat. I té l'avantatge de que Celades sap d'ell de les inferiors d'Espanya. No és mal que es recluten nous jugadors davant les lesions. El pes entre tots és més lleuger. I ara, que es lloa a l'Ajax i la seua pedrera dins d'un ecosistema totalment diferent a qualsevol altre, com el del Valencia CF, no està de més tindre-ho en compte.

Moltes esperances s'han trencat, amb jugadors que semblaven que sí i finalment no van ser. De vegades, per voler pujar escalons de tres en tres. O per, simplement, ser bons jugadors que no van tindre el moment adequat. I sempre estaré del costat de l'entrenador valent que aposte pels joves. Llàstima no ser qui mane al club o que el precipici de l'exigència d'un club tan gran com el Valencia CF no permeta moltes vegades la virtut de la paciència. Però si es pot, des del silenci i lluny de les llums de l'estadi, treballar i millorar al màxim Paterna i el seu viver. Eixa és la perspectiva que no cal perdre mai. Eixe és el verdader estil de club. Per damunt de tots, amos i tot.