La solució Ctesifont: les cases “jaqueta blanca” que uneixen Bagdad i el Perellonet

VALÈNCIA. A moltes escoles d’arquitectura, encara s’explica com a transcendental el mite de la cabanya. Diuen que els filòsofs presocràtics van fer el pas del mite al logos fa dos mil·lennis i mig,  però la realitat és que totes les invencions humanes necessiten històries mitològiques per a legitimar-se.

L’enginyer —i militar— romà Marc Vitruvi Pol·lió va escriure uns tractats que a partir del segle XVIII, els il·lustrats van prendre com a fonaments per a la teoria de l’arquitectura com la coneixem hui. Al segon volum, Vitruvi escrivia com després del descobriment del foc, els humans van buscar refugi amb construccions que imitaven a la natura, com els nius o les coves.

"Al principi plantaren puntals i entrellaçant-los amb rames, alçaren parets que cobriren amb fang: altres edificaren, amb motes i gespes seques, cobrint-ho tot amb canyes i rames seques per a resguardar-se de les pluges i la calor", relatava Vitruvi la tradició. "Però perquè aquests terrats pogueren resistir les pluges hivernals, les remataven en punta i les cobrien amb fang perquè, gràcies als sostres inclinats, relliscara l’aigua".

Però de mites fundacionals en podem fer molts, com la transformació radical amb la invenció del formigó armat o el canvi de paradigma que porta l’ecologisme. El curs dels segles també haguera pogut transformar la història de l’arquitectura entre Bagdad i el Perellonet, però no va poder ser.

La ciutat de Ctesifont va ser durant segles la capital de l’imperi part i dels perses sassànides, fins que el califa abbàssida As-Saffah fundara Bagdad el 750 a només 30 quilòmetres de distància. Després de 1500 anys d’abandonament, encara queda en peu l’arc més gran construït en rajola. Amb una base de set metres, l’arc va disminuint de secció mentre augmenta l’alçada. Una sensació de fragilitat que a partir del segle XIX van investigar desenes d’arquitectes fins que va arribar a les mans de Gaudí.

La geometria del palau de Ctesifont és una catenària, que en llatí vindria a dir “cadena”. Per això, una corba catenària té la forma d’una corda agafada pels dos extrems. Gaudí va utilitzar cadenes, sacs i espills per investigar com un arc amb forma de catenària invertida era capaç d’aguantar el seu propi pes. Si al càlcul d’estructures la tensió es reparteix en components verticals i horitzontals, l’esvelta forma de la catenària fa que les tensions verticals desapareguen i l’arc no necessite reforços laterals.

Gaudí va aprofitar el sistema per a col·locar repetidament arcs i unir-los en rajola, generant una superfície més lleugera que es va convertir en el terrat de la Casa Batlló de Barcelona. Era un sistema de construcció ràpid i barat, per això molts hangars militars de les guerres mundials van prendre eixa forma. Amb una tecnologia més experimentada, dècades més tard l’Espanya franquista buscava un sistema per a construir cases barates: la solució Ctesifont.

Després de la primera dècada de postguerra, el règim franquista inicia l’èxode rural cap a les ciutats i s’han d’aplicar solucions ràpides per construir moltes cases. “Al cas de les dirigides als sectors més pobres de la població, s’experimenten nou sistemes constructius, alguns d’ells utilitzats en hangars i edificis industrials, amb la finalitat d’abaratir costos i reduir els temps d’execució”, apunta la Guia d’Arquitectura de València, editada pel CTAV el 2007.

Segons l’historiador de l’art Pablo Rabasco, arquitectes com Alejandro de la Sota, José Luis Picardo o Fernando Moreno Barberá van començar a aplicar les investigacions per a trobar el disseny més eficaç per a produir cases barates (i precàries). Canviant la rajola de Gaudí pel cement, “açò va ser copiant un sistema que estaven fent a Anglaterra: jo copiava tot el que podia”, va declarar l’arquitecte exiliat a Mèxic Félix Candela —autor de l’Oceanogràfic— a la revista Arquitectura.

Va ser un d’ells, Carlos de Miguel González, qui va rebre l’encàrrec de l’Institut Social de la Marina per a construir una de les primeres cases Ctesifont. Vint-i-set habitatges i una ermita al Perellonet per a donar refugi a unes famílies de pescadors de la confraria. El poble no era el nucli turístic que és hui però tampoc era un paratge inhòspit: des de la construcció de la gola del Perellonet el 1903, els primers habitants ja vivien en barraques.

Per a la seua construcció, una estructura metàl·lica reciclable sostenia el formigó mentre s’encofrava. “S’eliminen en casi la seua totalitat els materials hui escassos o cars a Espanya: fusta de coberta i ferro als forjats, ferradures i clavaons. La despesa en cement és inferior per metre quadrat al que necessita una construcció normal de rajola i morter”, argumentava l’arquitecte Moreno Barberá.
“L’especial sistema de construcció requereix un mínim d’hores de treball, base del seu xicotet cost, i la intervenció d’un únic ofici, els obrers de paleta, per a la total construcció de l’estructura”, rematava Moreno.

Amb dos o tres dormitoris, cuina-menjador i un lavabo, els batejats com a “Grup de Cases Comte de Vallterra” tenen dos o tres dormitoris i la seua forma corba s’interromp cada dos metres per uns ressalts que obrin el buit de les finestres. Rafael de la Hoz i José María García de Paredes van definir esta tipologia com una “jaqueta blanca” pel seu confort tèrmic: “la superfície exposada al sol és la mínima possible, el blanc de tota la superfície actua com aïllant per reflexió (...), la gran conductivitat tèrmica del formigó fa que durant la nit es refrigere per complet”.

A diferència de la fusta i la palla que s’utilitzava a la barraca valenciana, el formigó del sistema Ctesifont “pot ser modelat” com plastilina. Fins a la data, el nou material s’havia utilitzat imitant les mateixes formes amb què es construïa amb fusta i ferro, però “el formigó es diferencia de la fusta i el ferro en la seua falta de capacitat per a resistir a l’extensió”. Per això, els arquitectes argumentaven que “a les estructures prismàtiques de formigó, una gran quantitat de formigó té una funció resistent inútil”.

Però si el sistema era tan perfecte, per què va fallar? La resposta també la trobem al Perellonet, on la majoria de naus de catenària han crescut amb nous afegits prismàtics. “Davant la massiva i imperiosa necessitat de construir cases temporals, els arquitectes optaren per solucions d’acord a una indústria més desenvolupada que possibilitava la construcció d’elements prefabricats i permetien la construcció de grans barris on acollir als desplaçats de les zones rurals”, escriu Pablo Rabasco. Al mite, quedarà el Perellonet com un laboratori d’arquitectura climàtica.