X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

els deu d'orba

L’aventura dels Deu d’Orba: els emigrants valencians als Estats Units

A principis del segle XX,la comarca de la Marina Alta va perdre la major part del seu cens masculí en un procés migratori insòlit. La malea de la fil·loxera havia posat fi al monocultiu del cep. La fam i la falta d’expectatives feien abellidora la dubtosa via del’Atlàntic. Començava un viatge d’aproximadament deu anys des del bancal de la porta de casa fins als gratacels de Nova York

18/11/2018 - 

VALÈNCIA. Els ceps es morien, i amb ells l’única font de treball de milers d’hòmens dels pobles de la Marina Alta que no en tenien altra que anar al camp de l’amo a doblegar el llom. La fil·loxera venia com una plaga bíblica a trencar l’aspra dialèctica de cacics i peons, de senyorets que jugaven a taronjades –literalment– amb la seua gent (el possessiu no és retòric) i una mà d’obra que no albirava un altre horitzó que la ininterrompuda misèria que conegueren, de sol a sol, els pares i els pares dels pares. Enfront de la mar, cap a l’interior i les muntanyes, es desplegava una altra mar verda i onejant de pàmpols i raïms daurats que exigien la seua quota d’hòmens jóvens com un dolç minotaure vegetal. Irònicament, Teseu fou un insecte paràsit de dos mil·límetres de l’orde dels hemípters; el cuquet va posar fi al monocultiu i alhora a una forma de fe en l’eternitat.

Una de les conseqüències va ser que la dona de Vicent Planelles va acabar eixint d’Orba en 1906 per a anar a servir a Alger com a ama de cria. Allà, el senyor de la casa li va oferir la possibilitat que el seu home arreplegara una colla de deu valents i junts afrontaren l’aventura d’anar a treballar a un negoci nou i pròsper en què ell tenia interessos: el ferrocarril del Canadà. Planelles va acceptar (quin remei) i, eixe mateix any, sense ser-ne conscients, els deu d’Orba van mamprendre una història de fortuna i perill que va durar més d’una dècada i va cridar més de 10.000 valencians a l’altre costat del món a canviar la seua història particular, la de la seua xicoteta terra i a apretar els caragols de la fabulosa màquina del segle XX. Ells eren els argonautes.

La història d’aquella singladura pionera la conta, en els anys 80, un tal Segarra, des de la tremolor d’un vídeo domèstic, assegut en una engronsadora. Hui la coneixem gràcies, entre altres, als treballs excel·lents de la investigadora Teresa Morell, filla i néta d’emigrants, nascuda a Nova York i autora de l’obra Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920). Teresa ha fet el camí de tornada: impartix classes a la Universitat d’Alacant i regenta una xicoteta acadèmia d’anglés dalt de la casa pairal que va recuperar molts anys després dels fets d’este relat. No molt lluny, precisament, del carrer de les Amèriques. Amb ella es desgrana esta història.

El primer viatge

Des d’Orba i seguint el curs del riu Xaló, el carro va dur la colla de Planelles fins a Benidorm, on embarcaren en un ferri cap al port d’Alacant. Allà, als peus de la cara del moro i del castell de Santa Bàrbara, deixaren terra ferma per a buscar la costa africana en un breu rosari de ports fins a Alger. D’Àfrica, i una vegada conegut el generós patró, embarcaren cap a Marsella. De Marsella a Le Havre, en la costa atlàntica francesa, i d’ací, per fi, la gran odissea de travessar l’oceà en una singladura infernal per la mar, estibats en el vaixell amb bèsties i mercaderies, devorats per les puces i la calentura, fins a xafar la costa est del Canadà l’hivern de 1906. En total, més de dos mesos en què van conéixer la fam, la malaltia i la incertesa uns hòmens que difícilment havien eixit abans de la seua comarca, que no havien estudiat i per als quals no hi havien diferències substancials entre anar a Amèrica o a la lluna, les dos igual de blanques i gelades en eixa primera visió.

El viatge va ser tan dur que Segarra va haver de passar quaranta dies a l’hospital. Però passat eixe temps, el grup d’Orba es va refer i, com personatges de Whitman, es van engrandir en treballs al bosc, la neu pels genolls, embotits en anoracs pesats i talant arbres grossos com no n’havien vist abans per tal d’obrir vies i tendir els raïls pels quals bramaria després la maquinària del somni del progrés. Un any. Dotze mesos sense descans després dels quals l’encarregat canadenc de l’obra va desaparéixer amb els seus diners. No en tornaren a saber res. La primera pàgina de la història dels valencians als Estats Units d’Amèrica havia sigut un desastre considerable.

Però, si s’havien refet del viatge també ho farien d’esta nova circumstància. I així, a poc a poc, buscant altres faenes, encadenant precarietats i apretant fort la panxa, van tornar a alçar el cap i a fer certa fortuna. Per poc que es cobrara a Amèrica, els sous eren vint vegades (vint!) més alts que a la Marina Alta i valia la pena. Prompte aquelles notícies de prosperitat van aplegar a casa en forma de cartes escrites amb la flama de la febra de l’or. La carrera havia començat i el curs es desviava cap a Nova York i Connecticut. A partir d’este primer viatge, més de la mitat dels nous emigrants triarien com a punt d’eixida el port de València, al qual aplegaven en tren des de Carcaixent, o els embarcadors francesos si és que es tractava de pròfugs de la guerra del Marroc (1909-1927).

La Valenciana

Els immigrants eren la proteïna necessària que engolia el gegant adolescent americà. No en tenia prou mai. Les fàbriques, la indústria militar, els edificis, les carreteres, el transport, la domesticació de la naturalesa… tots els braços del món eren necessaris per a totes les tasques. De més a més, l’any 1914 a Europa esclatava la Primera Guerra Mundial i la capacitat industrial dels EUA es posava a ple rendiment per tal de donar suport als aliats i així guanyar, a poc a poc, el seu espai al centre del tauler internacional. 

La boca de la bèstia era l’illa d’Ellis, en la badia de Nova York. En aquell punt era on els aspirants a entrar al país havien de passar les primeres proves: tindre vint-i-cinc dòlars a la butxaca, una adreça coneguda al seu poble de partida, un cognom que mal escriure en les infinites taules oficials i una adreça americana a la qual encomanar-se. Per a la gran majoria de veïns de la Marina Alta les senyes eren les mateixes, un establiment en el número 27 del Lower East Side de Manhattan, prop del pont de Brooklyn, anomenat La Valenciana, una fonda regentada per Paco Sendra, d’Orba, i Manuel Ivars, de Benissa, que no només feia les funcions d’hotel i restaurant, sinó que era un verdader centre social on s’escrivien i llegien les cartes, s’arreglaven les qüestions burocràtiques bàsiques, es trobava faena i, com diu Teresa Morell, “ho passaven bomba”. També dóna testimoni Bernat Capó de com se les gastaven a Manhattan aquells aventurers en el llibre De Berdica a Nova York, en el qual explica les aventures de Pere Bigot, que no sols fou un personatge real i un virtuós de l’acordió, sinó que era, a més, el germà de Manuel Ivars. Cal tindre en compte, per entendre la dimensió del que significava la vida en La Valenciana, que quasi tots els emigrants eren hòmens jóvens, forts, fadrins sis de cada deu, i a molts milers de quilòmetres de casa i de la mirada del senyor pare i el senyor retor. Ells, com Amèrica, eren jóvens i udolaven un desig inaplacable.

Precisament, gràcies als contactes de Manuel Ivars a Connecticut, molts valencians van trobar faena en les fàbriques de passamans i en el metall. D’aquella tanda d’hòmens va sorgir una comunitat que es va oficialitzar amb el nom d’Spanish Club en 1935 i que encara hui perdura i manté el valencià com a llengua, encara que els seus membres siguen nord-americans de soca-rel, als quals, això sí, els agrada viatjar algun estiu a la costa meridional valenciana a retrobar-se amb l’espill del que foren els seus avantpassats.

I mentres tot això succeïa al caliu de La Valenciana, el revers tèrbol se situava en el que passava als pobles. La desaparició en vora una dècada de 10.000 barons de la comarca va paralitzar el ritme normal de les coses. Les dones quedaven a càrrec de tirar avant la casa, els vells, els malalts, els xiquets i també els bancals (els que no s’havien venut per a pagar el passatge) i les reclamacions dels usurers, perquè el bitllet costava la inimaginable quantitat de 300 pessetes (el jornal d’un any) i a vegades no n’hi havia prou venent les possessions. Llavors calia acudir als mateixos cacics que veien fugir la mà d’obra i que decidien reconvertir-se als nous temps i fer-se prestadors. De l’angoixa de no poder pagar-los el preu del bitllet i els interessos donen constància un volum considerable de cartes en què les dones demanaven als hòmens que enviaren diners i tornaren prompte al poble. El relat èpic s’ha construït al voltant del mite del pioner, però els treballs de les que es van quedar a sostindre la casa no van ser cosa menor. Queden per a la imaginació, a falta de prova documental, el calvari de dies detinguts i dones a soles plenes de deutes en pobles menuts i aïllats. És molt probable també que així com hi han carrers i cases dels americans afortunats, els que tornaven amb abrics, barrets i càmeres de fotos, també hi hagen fortunes llaurades en aquells anys que afonen els seus peus en una misèria fonda i obscura.

Una dona sola no hauria de viatjar en tercera

 Resulta paradigmàtica la història de José Morell Sendra, iaio de Teresa Morell i nebot de Francisco Sendra, que, orfe de pare des de ben menut, va buscar a Nova York la vida que a sa casa se li negava. Conta Teresa que son iaio va fer l’entrada a l’illa d’Ellis amb un bolígraf a la butxaca i un periòdic davall del braç per a fer creure a les autoritats americanes que sabia escriure i llegir la seua llengua (requisit instaurat en 1916). De picaresca en este sentit, n’hi havia molta. Pareix que una dona de Parcent que va aplegar als EUA amb les filles, aterrida davant la perspectiva d’haver de llegir una poesia en la duana –la prova que havien posat aquell dia– va obligar les filles a entrar davant d’ella i que la llegiren en veu alta per a poder memoritzar-la i enganyar els agents.

Fóra com fóra, José Morell va relatar després que, en aplegar, mort de fam i acompanyat pel seu amic Peris, de Tàrbena, van vore un home infinitament cobert de brutícia que els oferia un fruit de nom exòtic anomenat bananas. Atemorits, el rebutjaren sense aplegar a entendre que s’acabaven de creuar amb el primer negre de la seua vida.

Més avant, i després d’algunes experiències frustrants, va aconseguir instal·lar-se i començar a guanyar uns pocs diners. Però no s’acabava de convéncer de quedar-se a Amèrica i, per això, amb els anys, va viatjar tres vegades a Orba. En el tercer viatge es va casar amb la seua dona i al cap de poc de tornar a Nova York es va assabentar que havia sigut pare, de manera que va reclamar l’anada de la mare i el xiquet quan encara només tenia deu mesos. Advertint, això sí, que no viatjaren en tercera, que ho feren en segona, ja que els viatgers de segona desembarcaven en el port de Nova York i no a Ellis. La dona el va creure, però a l’oficina de Pedreguer on es venien els bitllets de La Transatlántica la van enganyar i, pel preu d’un passatge de segona, li van donar el de tercera. Com a resultat, va estar retinguda a Ellis fins que José, neguitós d’esperar en el port sense resultat, la va anar a buscar.

Cal saber que en aquell moment, en 1929, una dona sola no podia entrar als EUA sense que un home la reclamara, circumstància que es convertia en una gran oportunitat per a vividors de tot pelatge, ja que l’illa es convertia en un aparador de dones soles i desesperades disposades a casar-se per la via ràpida (i allí mateix) amb el primer valent que les agafara del bracet.

José va ser més ràpid que el núvol de voltors a l’aguait, va rescatar la dona i el fill de la brossa funcionarial i, per una part, perquè li agradava la seua nova vida i, per una altra, perquè la guerra espanyola ompliria de sang els camins de tornada al poble, va encetar un llinatge americà al mateix Lower East Side que quasi un segle després, amb Teresa Morell, tanca el cercle per a contar la història dels 10.000 buscadors de la Marina Alta.

El silenci dels darrers

Per què la emigració a Amèrica no ha sigut un tema conegut fins ara a la Marina Alta? Fins als treballs de la professora Morell, protagonista lateral de la història i investigadora del fenomen, i del periodista Juli Esteve entre altres, esta història no ha ocupat el lloc que li pertocaria en la mitologia domèstica dels marinencs. Segons Teresa, la raó és senzilla i trista: la vergonya. Després de l’èxit de les primeres onades migratòries, en els anys 20 es va tallar el flux de colp. La raó és que en acabar la guerra europea, les tropes americanes van tornar a casa, la indústria va perdre el motor principal d’acció i va arribar una mini crisi de tres anys, preludi del crac del 29, que convertiria els fins llavors imprescindibles estrangers en gent indesitjable que furtava la faena als americans de bé. El colp de gràcia i la clausura definitiva a l’aventura va aplegar amb la llei americana de quotes de 1924, que va prohibir de facto l’entrada als EUA als ciutadans de l’estat espanyol.

Tant és així que, els darrers a anar, els de la dècada dels 20, només van conéixer la marginació i la misèria i van haver de ser repatriats pel govern. Eixa màcula, sobretot en comparació amb els primers a anar, que ja tenien les cases i els bancals més bons pagats amb els dòlars brillants de la tornada, va imposar un silenci, una espècie d’omertà històrica que va durar fins al 2001, data en què el portal web Ellis Island va abocar les llistes originals amb els noms, cognoms i procedència de tots els qui travessaren les seues barreres. La història, per fi, es va poder reconstruir.

Noticias relacionadas

alcoi

Moros i Cristians: la fantasia col·lectiva més gran que es puga traure al carrer

Por  - 

Boato, en castellà, és sinònim de pompa o ostentació. En valencià, exclosa del diccionari, és com ens referim al seguici que acompanya un càrrec fester que, a Alcoi, ostenten els alferes i els capitans. Del llatí boatus, que significa “cridadissa”, “clamor”, és alhora un préstec del grec βοαν, derivat de l’homèric βοη, “crit de guerra” i “celebració”. L’etimologia no podria ser més ajustada al sentit que ha pres en els Moros i Cristians, la Festa, amb majúscula.

FEMINISME VALENCIANISTA

Dones, llengua i valencianisme. Una lluita històrica contra la invisibilitat

En repassar la història contemporània sorprén l’escassíssima presència coneguda de dones en els contorns del valencianisme. La constatació també ens porta a qüestionar-nos sobre el paper de la dona en el món cultural valencià, especialment durant el segle XX, i més específicament pel que fa als estudis lingüístics, la reivindicació de l’ús del valencià i la seua participació en el camp de la literatura

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email