L'error humà

VALENCIA. No cauré en l'excusa infantil de dir que el València CF està a quatre punts del descens per culpa dels àrbitres. Pensar que la culpa dels 46 punts que falten en el caseller dels Mestalla es deu a les actuacions dels àrbitres no se li ocorreria ni al més furibund dels fanàtics valencianistes.

No obstant això, no negue la màxima que xiular al València s'ha convertit en una feina molt fàcil. En part per la deixadesa del club que, sense estructura, és absolutament incapaç de tindre algú que conega "l´altre fútbol" i que treballe dia rere dia en l'ombra. Però la gran realitat és que l'estament arbitral no li té el més mínim respecte al València CF.

Els de Mestalla saben (com va reconéixer Montoya dissabte passat després del partit davant el Betis) que davant del dubte la moneda caurà quasi sempre de l'altre costat, i davant d'alguna certesa -per molt evident que siga- acabarà ocorrent el mateix. 

I ja no són només accions determinants (com el penal de Pezzella no assenyalat dissabte passat) és el criteri a l'hora d'assenyalar les faltes o sancionar les targetes. Eixe tipus de dinàmica per part de qui pita, et va minant fins a cohibir-te a l'hora de jugar.

Entre altres fets destacats, el València acumula un penal inexistent en la primera jornada de lliga contra Las Palmas (amb 1-1 en el marcador) , una altra màxima pena inexistent favorable a l'Eibar en la jornada 2 (amb 0-0 en el marcador) . L'arbitratge sonat de l'any va ser el d'Undiano Mallenco davant del Barça: gol de Messi (el 0-1) en fora de joc de Luis Suárez, segona groga no assenyalada a Busquets i penal d'Umtiti a Rodrigo no assenyalat. A tot això cal afegir, una primera groga inexistent a Munir en Las Palmas, que després s'acumularia a una segona, un gol (el del 2-1) en una falta inexistent o el penal davant de l'Eibar que ve precedit d'una agressió d'Escalante que no veu el col·legiat, encara que sí que veu la resposta del jove centrecampista. Com a colofó, el penal de llibre per mans de Pezzella que només van veure dos: els vius i els morts.

No seré jo qui caiga en la malaptesa de parlar d'una mà negra o d'una campanya. Però que els àrbitres saben la pressió que hi ha i que exercixen els mitjans equivocant-te amb uns equips sí i amb altres no, no se li escapa a ningú. I que eixa pressió mediàtica fa que els seus caps visquen més o menys còmodes per culpa o mèrit d'ells, també. Tots saben en que tolls no cal ficar-se.

En qualsevol altre àmbit de la vida, el maltractament així a un client suposaria que et tiraren del treball i corregueren a recompensar-te d'alguna manera. Com poc, suposaria una disculpa pública, i una assumpció dels errors comesos.

Però ací no, açò és el futbol espanyol. Ací el col·lectiu arbitral és una peça més de l'engranatge d'este sistema oligàrquic que viu davall el manto protector de qui respecta al fort (que després, paradoxalment és el que més protesta, però amb ell no ens atrevim) . Entren de ple en este teatret que suposa vendre com a missatge únic la lluita Madrid-Barça. I per això, els que llancen els missatges per a tota Espanya -els primers que trauen un bon rèdit econòmic del producte Madrid-Barça- des de mitjans ubicats a Madrid protegixen al col·lectiu arbitral.

Els tòpics els coneixem tots "l´error humà", "unos dies et donen i altres et lleven", en fí què els vaig a comptar que vostés no sàpien. El més graciós de tot és escoltar a eixos mateixos que mai pressuposen roïna fe en els àrbitres espanyols parlant Al Ghandour o de certs arbitratges a la selecció espanyola. Es veu que ahí els àrbitres no tenen errors humans i no són dels que un dia et donen i un altre et lleven. Ahí, segons bramen, sí que són influenciables per les pressions dels diferents estaments. Curiós, veritat? 

I a tot açò, el València encara no ha jugat contra el Madrid. Me tremole tot…