Les semis del “zasca”

VALÈNCIA. Molt s'ha parlat durant estes setmanes passades de la gran oportunitat que el nostre veí capitalí tenia de classificar-se, per primera vegada en la seua història, per a la final d'un campionat estatal i del que este fet podria significar per a l'entitat d'Orriols. Aprofitant este fet podem tirar la vista enrere i vore el que va succeir fa 87 anys. Quan en la temporada 1933-1934, el València FC va superar per primera vegada unes semifinals coperes guanyant-se l'honor de disputar la final. 

L'equip, dirigit per l'anglés Jack Greenwell, va començar la competició enfrontant-se en els setzens de final al Racing de Santander. L'anada es va jugar a Mestalla, l'11 de març de 1934, i el resultat va ser un rotund 7-1, amb gols de Costa (3), Montañés, Vilanova, Torredeflot i Iturraspe. Amb una eliminatòria que pareixia totalment encarrilada els valencianistes viatjaren a la capital càntabra una setmana més tard, on van caure per altre marcador contundent 6-2, que va estar a punt de deixar fora de la competició als merengots.     

El Múrcia, en eixos anys sense el Real, per estar en ple període  republicà, fou el rival en els huitens de final. En l'anada victòria valencianista, per 1-3, amb gols de Costa (2) i de Tonín Conde.  L'1 d'abril, en la tornada a Mestalla, nou triomf per 6-2, amb gols de Vilanova (3), Costa (2) i Montañés.

Els dies 8 i 15 d'abril, es jugaren els quarts de final, que  depararen un enfrontament entre equips valencians.  L'Hèrcules va vèncer, per 2-1, en l'anada, jugada a Alacant. En la tornada, el conjunt valencianista no va tindre massa dificultats per eliminar als alacantins amb un 3-0 gràcies als gols de Conde, Costa i Torredeflot.

Arribant a les semifinals del torneig del KO, els deixebles de Greenwell, igualaven la fita aconseguida en la campanya 1927-1928. En esta segona ocassió la fortuna els va emparellar amb l'Oviedo. Un potent rival amb una davantera on destacava per damunt de tots Isidro Lángara, l'únic futbolista espanyol que apareix en la classificació mundial dels millors goleadors de tots els temps.  A Mestalla, en el partit d'anada les coses es posaren malament quan els asturs marcaren el 0-2, un resultat que deixava quasi com a missió impossible el pas a la final. En la segona part el València va empatar gràcies als gols de Bertolí i Vilanova, un resultat que donava pas a l'esperança.  

El matx de tornada es presentava, a ulls dels asturians i de la resta de l'Espanya futbolística, com un tràmit. Tal era la convicció del passe a la final dels del la capital asturiana que Luis Colina, el “manager” del València FC va declarar amb un cert malestar: “-Però Bueno; nosotros, ¿a que vamos a Oviedo? Porque, según lo que he leído, nos podemos ahorrar el viaje...” (As, 30 d'Abril de 1934). I és que la classificació dels oviedistes es donava per segura i més amb el precedent del partit de Lliga on els valencianistes foren apallissats per un contundent 7-0. Hi havien tan pocs dubtes que en eixa mateixa revista es va publicar una pàgina i mitja lloant les virtuds del club asturià, amb textos com el següent: “El Oviedo va a la final pletórico de entusiasmo y con un acendrado y nobilísimo propósito de hacer cuanto esté de su parte para escribir otra página gloriosa en el libro de oro de su club”.

Però els jugadors  Valencianistes es van conjurar per revertir la situació i va vencer per 1-3.  Juanito Costa va marcar el 0-1, Emilín va empatar abans del descans. Al segon període Villagrá i novament Costa, van tancar el marcador classificant al València per a la seua primera final de Copa i certificant una de les majors sorpreses futbolístiques. Tot un “zasca” que dirien els moderns.