L'estufa de Kang In Lee

VALÈNCIA. Quan jo era menut, els hiverns eren hiverns de veritat. D'aquells que en Tots Sants estrenaves abric i anaves al cementeri a visitar als teus difunts amb pantalons de pana. On les castanyes calentes te calfaven les mans, complint doble funció, alimentària i de temperatura. De la temperatura recorde una lliçó d'eixes que no oblides mai. Un altre hivern, en casa. Un piset humil de poc més de seixanta metres. Al menjador, estampa familiar. Mon pare llegint el diari. De fons, sona la tele, a la que no se li fa gens de cas. Ma mare trafegant per casa. Probablement preparant alguna cosa per a sopar ja. I amb el cul en l'estora, servidor amb tres o quatre anys. O igual dos. I amb més presència que la tele, altre electrodomèstic. Una estufa. De llum. Amb una planxa que s'unflava quan agafava calor. I al costat de l'estufa, el que hui escriu. Mirant l'estufa. Embobat. 

Fascinat pels sorollets que feia. Amb un termòstat que feia encendre o apagar una llumeneta roja. I jo, mirant-ho. La llum roja. L'estufa, que fa sorollets. Això no es podia deixar passar. Calia tocar-ho. Curiositat infantil. Mon pare baixa el periòdic al vore les intencions del seu fill. I m'avisa. "No ho toques que te cremaràs". Jo el mire i desistisc de la meua intenció. Però quan el pare torna al diari, estire el braç, tocant amb el dit la planxa de l'estufa. Em creme. Plore. Plore molt. I mon pare sentència, sense perdre la calma i alçant-se del sofà per atendre'm: "No t'havia dit que això cremava?". No em va passar res, però no vaig tornar a tocar l'estufa.

Doncs Kang In Lee dissabte va tocar la seua estufa futbolera. Va aprendre una lliçó sobre el treball en equip i com les individualitats poden decantar, positiva o negativament, el resultat d'un partit. Afortunadament, a ell i a mi, les lliçons no van tindre efectes més negatius que els del moment. Altra cosa haguera segut haver perdut sensibilitat en el dit o cicatriu perpètua, en el meu cas, i no portar-se cap punt del Wanda i ser ficat en el disparador com a irresponsable, en el cas del coreà.

Són etapes vitals que s'han de complir. Les ganes d'agradar, de sentir-se útil i de ficar-se de seguida en la dinàmica del partit solen tindre estes males passades. Ja s'encarregaran els més veterans i l'entrenador de fer-li vore les coses, de gestionar l'ímpetu de la manera que es considere millor. No cal més, llevat que, per començar a aprendre, Kang In pague un dinaret o els cafés del desdejuni com a compensació, purga i multa.

A vegades, les lliçons venen aixina. I compta molt a qui tingues al costat per traure-li profit o no. Qui sap si eixe xiquet, amb eixa mateixa estufa haguera estat vigilat per un tio o una iaia. Igual la prevenció no l'haguera permés tocar la planxa. Per als que diuen que les lliçons de futbolista s'han de viure fora de casa. Si els joves accepten les regles del joc i el DNI no ha de ser un argument al seu favor per tindre protagonisme, benvinguda siga la competència jove. Temps hi ha per a tot.