Tots els anys i ja en van 15, em resulta literalment impossible no reviure allò que va ocórrer a l'estadi Olímpic de Montjuïc cada volta que el València visita Barcelona per enfrontar-se davant l'Espanyol...
VALENCIA. Tots els anys i ja en van 15, em resulta literalment impossible no reviure allò que va ocórrer a l'estadi Olímpic de Montjuïc cada volta que el València visita Barcelona per enfrontar-se davant l'Espanyol. Més de tres lustres d'aquella vesprada-nit que va canviar la història blanc-i-negra. Com passa el temps i que major em faig! Els gols d'Ilie i de Rufete, el semblant de Rafa Benítez...moltes imatges que van guanyar en importància a mesura que els 'che' encadenaven un triomf darrere d'un altre fins conquerir el cinquè títol de Lliga des de la seua fundació. I ja sé que assaborir les glòries del passat, no va a millorar el present i que, fins i tot, puc caure en una malentesa malenconia que no va a cap lloc, però que volen que els hi diga, a mi m'agrada, em dibuixa un somriure i no pense canviar. Per a ser sincer, els he de reconéixer que esta setmana m'he posat el resum del 2-3. Quina delícia!
No obstant això, la Muntanya Màgica no és el record que més profundament guarde en la memòria de la primera Lliga que vaig presenciar. Ni de bon tros. Si hi ha una data que no oblidaré mai, eixa és la del 27 d'abril del 2002: 'el (meu) dia de l'Espanyol'. La nit de Baraja. Aquell dissabte inoblidable vaig sentir que, per fi, anava a ser campió. Campió amb el meu equip. Perquè com a aficionat -aleshores arrancava la carrera de periodisme- em pensava part de l'èxit. Des del seient 55 de la fila 3 d'Anfiteatre, des del lloc on mon pare havia vist durant dècades al conjunt dels seus amors, fregava la glòria amb les mans. Perquè a la fi del partit, en el moment el qual Pérez Burrull s'enduia el xiulet a la boca, vaig esclatar. Em costava respirar i les llàgrimes envaïen els meus ulls. No podia parar de plorar i no sabia ben bé per què. "Ara sí, ara sí", repetia una vegada i una altra mentre, ja sense públic a les graderies, m'abraçava al meu amic i company de valencianisme sense condicionants. Al xic amb qui vaig aprendre a caminar i que hui continua al meu costat. Segur que Koke també se'n recorda.
L'ansietat s'havia apoderat de mi. La tensió de les hores anteriors em va vèncer, però em donava el mateix. Durant uns instants, tot semblava perdut, però en eixe moment, just quan més se'l necessitava, va emergir la figura d'un migcampista irrepetible. El Pipo -i la Reial Societat- li pegava la volta a la truita, a la classificació i al cor de les més de 50.000 ànimes que s'havien donat cita a Mestalla. Abans, els pericos s'havien posat per davant en el marcador gràcies a un penal transformat per Tamudo i, per si açò no fóra suficient, els blanc-i-negres jugaven en inferioritat per culpa d'un Carboni se n'havia anava al carrer per agredir al mateix Tamudo quan es complia la primera mitja hora de joc.
Després del descans tocava tirar d'orgull, de casta, de garra i apel·lar a l'èpica. I així va ser. Minuts després que a Anoeta, Kovacevic marcara l'un a zero davant el Reial Madrid, el Kily González centrava i el val·lisoletà controlava amb la dreta i col·locava el baló per davall de les cames d'Argensó. Els de Rafa Benítez tornaven a dependre d'ells per ser campions. Però no content amb l'empat, el València volia més. I ho va aconseguir. I tant que ho va aconseguir! De nou va ser Baraja qui, demostrant que ell personificava la definició perfecta de totcampista, aplegava des de segona línia a la frontal de l'àrea i, en este cas amb la cama dreta, engaltava de primeres al fons de la xarxa, altra passada del Kily. Mestalla va cridar tan alt que va tremolar el terra. La ciutat sencera va botar d'alegria. Baraja havia fet possible l'impossible.
Una setmana més tard Ayala i Fabio Aurelio segellaven el treball. La Rosaleda es convertia en Terra Santa. Els carrers del Cap i Casal s'omplien de Senyeres, de bufandes i de camisetes del València i la festa va ser irrepetible. Havien transcorregut 31 anys des de l'última, però més enllà de les celebracions si jo m'haguera de quedar amb una imatge, amb una fotografia, esta seria, sense dubte, la de Baraja obrint els braços cridant allò de 'Vamos, vamos' i sense saber cap a on anar. El Pipo em va fer plorar com mai ho havia fet abans. Tant de bó no faça falta recordar en el futur d'aquells anys de llegenda perquè significarà que els èxits regressen a ser actualitat. Però del que estic convençut és que, apleguen o no, serà difícil tornar a gaudir d'un futbolista tan complet com Baraja. Gràcies Rubén. Etern.