Lliçons d'història

VALÈNCIA. Als professors d'història, de vegades se'ns fa difícil fer que els nostres alumnes entenguen i valoren esta matèria. Moltes vegades els estudiants tenen una concepció negativa d'esta assignatura. El nostre treball es fonamenta en explicar la història de manera que  millore la percepció d'esta disciplina, perquè si comprenen la història com el que realment és i aprenen d'ella, segur que contribuiran a construir una societat millor.

El problema tal vegada és que els joves veuen la història com algo llunyà i sense massa relació amb el seu present, ni per suposat amb el seu futur. Per eixe motiu, el que es va viure el diumenge passat al vell Mestalla, és una magnífica lliçó d'història que difícilment podrà borrar-se de la memòria dels que la varen presènciar. Jugadors i aficionats de diferents generacions varen fer seu el passat, per a viure el present i per a projectar-lo al futur.

En el coliseu valencianista es va viure una vesprada d'eixes que no s'obliden en tota la vida i que va fer rememorar milers d'històries personals, vinculades totes elles a moments passats viscuts pel club de Mestalla.

Un dels moments més emotiu va ser l'entrada a la gespa de Daniel Mañó, el jugador més veterà de tots els qui van xafar Mestalla, l'únic supervivent de l'equip guanyador de la Copa de 1954, la de Quique dalt el travesser, la de la mitja Puchades-Pasieguito, la dels gols de Badenes i Fuertes, la del 3-0 al Barça. En definitiva, la que tantes i tantes vegades hem rememorat i recordat de la mà dels nostre majors. Pocs dels espectadors que omplien les graderies va vore jugar a Mañó ni als seus companys, però això poc importava.

“Mañonet”, com la resta dels dos-cents futbolistes, que desfilaren per la gespa, la major reunió de jugadors històrics mai feta fins ara, varen rebre l'admiració i l'estima del poble de Mestalla.

L'afició, emocionada i orgullosa al mateix temps, va omplir l'estadi pensant en tornar a vore els jugadors coetanis, o als que havia escoltat de boca dels seus pares o iaios. Va ser una jornada molt especial i irrepetible que va unir a totes les generacions de valencianistes entorn a uns colors, un escut i un sentiment.

Si els actes del diumenge passat estigueren marcats per l'agraiment i una certa nostàlgia, la marxa cívica del dia 18, en la que es van unir l'estadi de Mestalla i el lloc on es trobava fa cent anys el bar Torino, fou una manifestació d’entusiasme popular. En eixa processó laica participaren milers de seguidors valencianistes, de totes les edats i condicions socials de manera  lúdica i festiva. Eixa marxa, quasi sense voler-ho va servir per reivindicar l'orgull de pertànyer a un club gran, a un gran club que està molt per damunt de resultats esportius, propietats accionarial o qualsevol altra distracció. Un club que ha commemorat el seu primer centenari i que ha demostrat, amb estos dos actes, carregats de sentiment i simbolisme que és un club que està molt viu, que té un cos social ampli, divers i transversal, com sempre ho ha sigut. Però a més, ha deixat patent que és una entitat amb molta ànima i que, amb independència del pes de les accions, el València és i serà de tots els valencianistes.