L'últim títol

VALÈNCIA. Dimecres passat València i Getafe van disputar el partida de lliga corresponent a la jornada 33. Casualitats del destí, o del calendari, este enfrontament quasi va coincidir amb el temps amb el desè aniversari d'un altre partit, entre els dos equips, de molta més transcendència.

I és que dilluns passat, 16 d'abril, es van complir deu anys de l'últim títol guanyat pel club de Mestalla: la Copa de 2008.

Eixa temporada 2007/08 va ser una de les més convulsa en la història del club, l'equip va estar molt a prop del descens, quatre entrenadors van passar per la banqueta, dos presidents per la llotja i tres jugadors carismàtics: Albelda, Cañizares i Angulo, van ser "apartats" del primer equip, per posteriorment ser "rehabilitats" veient el desastre cap on es dirigia el club.

La trajectòria en el campionat de Lliga va ser un autèntic desastre, com ho va ser en la competició europea. 

Les elevades expectatives generades, els èxits aconseguits, no feia massa temps i les ínfules de grandesa que eixien de les boques dels dirigents (amb el temps negligents) esportius i polítics,  pregonades a bombo i platerets per alguns portaveus absolutament desconeixedors de la història, van fer creure que el club era una cosa que, en realitat, mai havia sigut.

Moltes coses han canviat des del 16 d'abril de 2008, quan el València va guanyar el seu últim títol, la Copa del Rei.

Els jugadors valencianistes, en un exercici de autogestió, van saltar a la gespa del Vicente Calderón disposat a 'liquidar' el Getafe per la via ràpida. I així va ser, gràcies a un inici fulgurant de partit en el qual va aconseguir, quan tan sols es portaven quatre minuts de la final, avançar-se en el marcador gràcies a un cop de cap de Juanín Mata a un centre de David Silva.

El segon gol va arribar, tan sols sis minuts després, Alexis Ruano, a l'eixida d'un córner, també de cap, deixava grogui als del sud de Madrid. Granero al límit del descans, de penal, va retallar distàncies per al Getafe. Al minut 85, Morientes, marcava el tercer per als de Mestalla i certificava la victòria per als blanc-i-negres.

Després, amb el final del partit, arribaria la celebració sobre la gespa del Calderón i la festa als carrers valencianes.

El que es va viure després, bé mereix un capítol en eixa antologia del despropòsit a la qual tant han contribuït alguns directius valencianistes. L'equip no va celebrar el títol amb l'afició. Les celebracions es van cancel·lar fins que la situació a la Lliga estiguera resolta i mai més es va parlar d'este tema.

Eixe cap de setmana, després d'una duríssima derrota a Bilbao,  arribaria la destitució de Koeman i la primera aparició salvadora de Voro a la banqueta valencianista, però esta ja és una altra història.