X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 20 de febrero y se habla de EMT VALENCIA hoteles CIUDADANOS EDIFY maltrato animal
GRUPO PLAZA

LA CIUTAT ciutat que no existix

Managua, les runes de la revolució

12/01/2020 - 

VALÈNCIA. Tornaria a Managua demà mateix. Tot i que és una ciutat que no existix, que va existir algun dia i que sobre les seues runes sobreviuen un milió de persones, amagades davall els arbres, dormint a la vora de les autopistes, construint cases amb plàstics, ferros i fusta.

En la plaça de la catedral no hi havia ningú passejant a aquelles hores. Em vaig apropar per a observar els clevills de les seues torres, la creu caiguda, les finestres que deixaven entreveure l’interior, la sensació de fang desfet, fos, que transmeten les seues parets. Sobre les escales, una cinta impedia el pas i les palmeres del voltant ja no tenien la pols dels enderrocs. Una catedral devastada des del terratrèmol de 1972, en una ciutat sacsejada periòdicament, arrasada per la pobresa i submergida per una vegetació que mira cap al cel i cobrix les misèries d’un país extraordinari.

En eixa mateixa plaça, enfront de la catedral en runes, va esclatar la revolució sandinista, Edén Pastora va assaltar el Palau Nacional i, una vegada caigut el dictador Somoza i triomfant la Nicaragua revolucionària, el Ministeri de Cultura, dirigit per Ernesto Cardenal, va celebrar un concert per la pau en Centreamèrica amb Carlos Mejía Godoy, Daniel Viglietti, Mercedes Sosa, Chico Buarque o Silvio Rodríguez. En algun moment el país va creure en les runes de la seua pròpia història i va creure en la reencarnació de la carn i en la reconstrucció social al mateix temps. I (quasi) tots, des de l’Esglèsia catòlica fins als artistes, els intel·lectuals i els llauradors donaren llum i esperança a Amèrica Llatina.

Això pensava mentres recorria aquella plaça, flanquejada per la catedral i el palau, dècades després del terratrèmol, de la revolució, la destrucció i la reconstrucció del país, i del fracàs d’una esperança pervertida per Daniel Ortega. En “Oráculo sobre Managua”, Ernesto Cardenal va escriure: “Anunciad que el reino de Dios está cerca. / Como una célula seminal masculina penetra en el óvulo femenino / Por eso peleaste toda la tarde en aquella casa / Después de todo Dios también es Ciudad [...] / Por esa ciudad entraste a la guerrilla urbana / También es semejante a un grano de mostaza / También la revolución es semejante a una célula que se hace dos / y cada una de esas dos otras dos etc. (OSM, 18-19)”.

Potser pocs autors m’hagen colpit tant com Cardenal. D’alguna manera va ser la guia de lectura del país que em vaig trobar en baixar de l’avió. La seua vocació religiosa al servici de la política i de la literatura. Els seus versos reescrivint els salms de la Bíblia, materialitzant el marxisme per a dignificar el pensament cristià, la doctrina social de l’Església i tot això. I, a banda, la imatge feroç del papa Joan Pau II a la pista de l’aeroport, sacsejant el ministre i sacerdot Ernesto Cardenal, amenaçant-lo amb l’excomunió, alçant el dit en senyal de reprovació, com un enviat del Vaticà o de Chicago a frenar el comunisme, com un exiliat de la Polònia soviètica que recorre el món anunciant la bona nova del capitalisme i la condemna eterna per als heretges del marxisme.

Durant dos mesos vam recórrer Masaya i el barri indígena de Monimbó, la ciutat colonial de Granada amb els seus convents espanyols i les seues festes de cavalls, la ciutat de León on està soterrat Rubén Darío, l’illa d’Ometepe. Vam vore llacs, volcans, la selva, la platja de San Juan on es traslladen a viure jubilats danesos i nord-americans. Vam sentir la marimba i aquella vella cançó que cantava a crits el meu avi amb els seus germans i que va causar furor en Espanya: “Son tus perjúmenes, mujer, los que me suliveyan”.

En aquell viatge va ser impossible contactar amb Ernesto Cardenal. Ens havien dit que era accessible, que vivia retirat als seus 90 anys, que encara seguia lúcid malgrat la condemna de l’Església i la persecució de Daniel Ortega, quan Ortega es va dedicar a patrimonialitzar la revolució sandinista i expulsar del moviment fins i tot el seu poble.

Anys després d’aquell viatge Nicaragua torna a estar en runes. Amb Ernesto Cardenal, la veu mítica dels Evangelis, arraconat en una illa. Amb els cantants, silenciats. Amb els intel·lectuals, com Sergio Ramírez o Gioconda Belli, demanant la fi de la perversió. I amb un poble reprimit per la guàrdia nacional. Tornaria a Managua demà mateix. Però sé que no només la catedral romandria en runes.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email