No és fàcil

VALÈNCIA. No és fàcil. Ningú et va dir que no anava a ser. Ja pots alçar el dit al haver vist guanyar una lliga. I n'has vist dos. I altres coses que ni somiaves. Val que potser han caigut més llàgrimes que les desitjades, però el futbol és aixina. Qui ho té ben a dins, ho viu.

Quan estes lletres estan sent teclejades, diumenge de vesprada, la notícia és que encara queda moviment a la plantilla. Gracia, amb tota probabilitat, va a dir adeu a Kondogbia, un dels seus pilars en la confecció de la plantilla. Suposem que per quadrar pressupost. Si finalment se'n va King Kond s'haurà perdut tot el muscle francés dels últims temps. No s'entén més enllà del balanç comptable. Esportivament es continua debilitant, a priori, la plantilla. Encara és prompte per saber com va a anar l'equip, però sembla que reforçat des de darrere i amb certa velocitat per davant, obviant el joc associatiu. No és mala alternativa, vista la història recient, però queda molt per patir i renegar.

Sense saber, sense que ens conten, la caixa del Valencia CF sembla estar com la d'una botiga en dia de pluja. Eixuta. I no sembla molt encertada la opció de vendre actius esportius per tractar d'arribar a l'objectiu esportiu que te dona diners, la Champions. A hores d'ara, amb més de deu dies sense competició, el valencianiste patidor no fa altra cosa que calfar-se el cap. Poc més de 24 hores per reforçar un equip jove però sense aparent cos i la confiança cega amb un entrenador que sembla sensat en el treball i que tal vegada estiga davant una oportunitat única. Pèro difícil. La plaça Valencia CF sempre ho és, però quan no xorren els diners, més encara.

No és la pitjor època de la història. Bueno, si tens entre 20 i 30 t'ho semble pels destarifos que s'estan fent, trencant coses que funcionaven i renegant i fent bromes de dubtós gust a costa d'una propietat que no té gens de sentimentalisme pel club més enllà dels comptes. Però sí ens va a tocar tindre moltes ocasions de reafermar-se. Mirarem cap a altres costat, fins i tot buscarem el caliu futboler amb altres colors, altres camisetes, d'amics o coneguts. I cada actuació positiva dels que ja no estan ens farà remenejar els budells per allò del sentimentalisme i les informacions tendencioses i les comparatives de gols d'allà i d'ací.

I a tot açò, Mestalla sense gent. Sense bategar cada quinze dies. Que necessari tindre ara gent que demostre que s'està del costat d'aquells que suen la camiseta de l'equip de 101 anys. Però no. Ahí està. Mut, sense dir res. Respirem fons. No és fàcil.