X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 17 de septiembre y se habla de VALENCIA CF cedidos vcf lim Valencia CF
GRUPO PLAZA

opinió

Impossible, com en 2002

Objectivament no hi ha cap opció de què el conjunt blanc-i-negre estiga en condicions de competir pel títol amb el Barça, el Reial Madrid i, fins i tot, l'Atlètic...

11/12/2017 - 

VALÈNCIA. “Jo crec que és impossible”. Així de contundent es mostrava Marcelino quan, minuts després de la victòria davant el Celta de Vigo (2-1), li preguntaven per la possibilitat de guanyar la Lliga. El míster contestava de pressa. Titubejant, però a tota velocitat. Tant, que ell mateix va preferir matissar a l'instant: “és molt difícil, per no dir impossible, que el València puga disputar el campionat en este moment, esta temporada”. I afegia: “No hi ha arguments sòlids per pensar en eixa situació”. Perquè no els hi ha. Objectivament no hi ha cap opció de què el conjunt blanc-i-negre estiga en condicions de competir pel títol amb el Barça, el Reial Madrid i, fins i tot, l'Atlètic. Entre altres coses, perquè els primers multipliquen quasi per cinc el pressupost del qual disposa el conjunt blanc-i-negre. Uns diners que els permeten contar amb plantilles molt més amples, amb futbolistes d'experiència contrastada en este tipus de batalles i acostumats a conviure amb la pressió de veure's en el més alt de tots els tornejos al llarg de l'última dècada. Una veritat com un temple.

La mateixa veritat que en desembre del 2001. Idéntica. Tot i que la diferència econòmica no era tan estratosfèrica com hui en dia, merengues i culés dominaven el mercat. Els seus vestidors estaven replets d'estreles. Sols cal fer memòria i recordar com era aquell planter batejat per l'inoblidable Jaume Ortí com els 'galàctics': Zidane, Figo, Roberto Carlos, Raúl...un equipàs. I estic convençut que si a Rafa Benítez algú s'haguera atrevit a preguntar-li en la jornada 15 per la possibilitat de guanyar la Lliga, la seua resposta haguera sigut molt semblant a la que dissabte escoltàrem de Marcelino. Perquè sols un cúmul de circumstàncies estranyes poden crear un escenari com per a poder somniar en aconseguir la setena. Però els somnis sols desapareixen si mor el somiador. I no tinc cap dubte que en eixa ment privilegiada -com la de Rafa-, el tècnic asturià deixa espai per no tancar una porta a la il·lusió, la qual no està obligat a obrir però que, en l'àmbit privat, mai voldrà tancar.

Perquè l'actual entrenador sap -com vosté, com jo- que els Cañizares, Albelda, Baraja i companyia ni s'imaginaven en el més humit dels seus pensaments, que allà pel mes de març anaven a posar-se a tir de pedra del líder. I menys encara que el 5 de maig del 2002 farien història proclamant-se campions. Com tampoc ho pensaran hui Gayà, Parejo o Simone Zaza. Com jo, que tampoc ho pense. Però és que servidor també creia literalment impossible que el València aplegara al penúltim partit de l'any amb una única derrota en el seu caseller, amb els millors números des del seu naixement i amb 20 punts dels 24 en joc a Mestalla. Però a més a més, ho ha fet guanyant duels com el de dissabte, patint de valent i amb rebent arbitratges que ens tiraren una maneta. Ja en van dos seguits! Pesava que no ho veuria mai! I no obstant això ha succeït. Està ocorrent. I tant de bo continue fent-ho. Perquè les victòries com les del Celta, són triomfs que ben valen una Champions -la classificació per a la mateixa- i, per damunt de tot, ens atorguen dret a somniar.

Ho dic hui després que el Futbol Club Barcelona complira amb els seus deures a l'estadi de La Ceràmica. Perquè este esport és tan meravellós, que de tant en tant, els somnis, si els lluites, poden arribar a convertir-se en realitat. I si una cosa ha sabut inculcar Marcelino al seu vestidor és capacitat de lluita, de batalla. L'esforç no es negocia. En cada entrenament, en cada baló, en cada partit. Però únicament amb l'esperit de sacrifici no serà suficient. Ni tan sols amb la inestimable ajuda de Mestalla que ha sabut llegir en l'actual planter, els valors amb els quals sempre s'ha sentit identificat. Fa falta alguna cosa més. Una espenta. Un regal. A poder ser dos en forma de reforç en hivern. De fitxatges. Sense -quasi- diners toca tirar d'imaginació. Com ja visquérem en estiu. Però és el moment de donar un pas al front. Meriton ha de ser conscient que les oportunitats s'han d'aprofitar. I després del que ja s'ha aconseguit, un últim esforç permetria deixar la porta de la il·lusió oberta. Perquè somniar és debades. Deixeu-nos somniar. Després, el temps ens dirà.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email