La renovació de Marcelino

VALÈNCIA. Ho reconec. Este article l'havia començat abans del derbi. Abans que arrancara el partit entre el València i el Llevant i abans que Medié Jiménez es convertira en protagonista de la victòria blanc-i-negra per 3-1. I saben per què? Perquè l'aposta per un entrenador ha d'anar més enllà del hui i de l'ara. L'aposta real és aquella que no depén de quatre resultats negatius. I escric quatre perquè és una forma d'expressar-ho, ja sé que el conjunt blanc-i-negre ha arribat a acumular un total de sis. La manera d'entendre el futbol -i si m'apuren la vida- que ha demostrat tindre Marcelino m'agrada. Moltíssim. Crec que és el tècnic sobre el qual construir un projecte sòlid a mitjà i llarg termini. La persona al voltant de qui s'estan començant a solidificar els fonaments d'un estil que, històricament, tan bé li ha anat a l'entitat de Mestalla. Un tipus amb les idees clares, amb un mètode i una retòrica que han aconseguit transformar a una plantilla desarrelada en un equip que creu en allò que es treballa i que ha fet de la humiltat la seua bandera.

No és menys cert, les coses com són, que per abastir tal objectiu, el tècnic va haver de netejar el vestidor en estiu i, quasi quasi, renovar-lo de dalt a baix. Algú havia de fer-ho i ell va agafar el timó. Sense por, sense dubtes. L'ambient que es respira a Paterna ja res té a veure amb el de temporades anteriors. Guanyant o perdent, el grup està cohesionat, unit. Però és curt. No tant quant a nombre d'efectius, però sí respecte a la confiança dipositada en ells. I eixe per a mi és un dels punts que el míster haurà de canviar. És precisament ací on hauria d'arrancar la renovació de Marcelino. Perquè ha quedat demostrat en este principi d'any 2018 que l'actual plantilla ha estat curta a l'hora d'afrontar dos competicions amb garanties. Jugar tres compromisos per setmana, han sigut massa. Els futbolistes han acabat fundits i, desgraciadament, alguns d'ells lesionats. Mentre el calendari permetia jugar un partit cada set dies, tot ha anat rodat, però en el moment en el qual la Copa del Rei ha aparegut en les nostres vides, les carències han quedat de manifest.

Fer-li fitxa a Nacho Gil, Rober Ibáñez, Orellana, Nacho Vidal, Ferran Torres o fins i tot a Maksimovic -el club va negociar la seua cessió amb l'Espanyol fins al mateix 31 de gener- no servix de res si a l'hora de la veritat la seua participació no deixa de ser testimonial. Si estan és perquè confies en ells i si no, quan arriba la costera de gener, esta et passa factura. Una lliçó de la qual espere i desitge que el cos tècnic haja pres bona nota pensant ja en el següent exercici. Una campanya que suposarà, estic convençut, el retorn del combinat che, encara que patint de valent, cap a la disputa d'una nova edició de la Lliga de Campions. I si la Copa exigís, imaginen-se la Champions. Altra història.

Com altra història és la manera en la qual apleguen els nous jugadors a Mestalla. Més enllà de la 'quota Mendes' que s'ha de pagar des de l'aterratge de Peter Lim -els mateixos que primer la negaren, després l'adoraren, més tard la crucificaren, ara l'accepten- no m'agrada com es fitxa. Em referisc a les formes. Mentre la pilota entre, tot serà perfecte. Meravellós. Com ocorria el primer any de Lim. Però arribarà un moment en què no. Tant de bo s'allargue molt en el temps, però el futbol és cíclic i el baló ja no travessarà la línia de gol. Per això, si tens una secretaria tècnica, que siga útil i si no, que no existisca. De què servix pagar a una xarxa de professionals si sempre acaba sent l'entrenador qui pren les decisions? Per a què viatja l'equip de Vicente Rodríguez a veure partits per Espanya i Europa? Per a què a l'hora de la veritat siga Marcelino qui tire de telèfon i convença a Luciano Vietto? O per a què Alemany es pose les 'Botes' després que Anil Murthy tornés a parlar amb Coquelin com ja va fer durant el passat estiu? Com succeïx amb la grandària de la plantilla, una xarxa de scoutings no té cap utilitat si no es confia en ella. I si en qui confia el tècnic és un altre, que este es convertisca al valencianisme, com San Pablo va fer amb el cristianisme, encara que no siga de Tarso sinó d'Astúries.

Jo confie en Marcelino i en els seus. Tant és així que, tenint un contracte fins a 2019, el renovaria demà. O millor, hui mateix. Sabent que de tant en tant s'equivoca i que Déu Nostre Senyor a soles hi ha un. Però haurà de matissar coses pel bé del València. Pel seu bé. Perquè no passe com en Vila-real.