No és tan difícil

VALÈNCIA. Alguna cosa no funciona. Així encetava el meu article la passada setmana i hui repetisc. Símptoma de què ni jo sóc massa enginyós ni la situació canvia en excés. Ara bé, en este cas em referisc a la deficient política de comunicació que el València Club de Futbol està duent a terme. L'equip és quart, suma 49 PUNTS en 25 jornades, avantatja en 8 al cinqué classificat de la Lliga després de la victòria d'ahir davant la Reial Societat i, fins i tot, va competir-li partit i mig al totpoderós Barça en unes semifinals de la Copa del Rei però ni així estem contents. I no parle de mi en primera persona, sinó d'una part important dels seguidors que formen la gran afició del club de Mestalla. És evident que el missatge no arriba, que tot i que les coses estan eixint rodones en l'àmbit esportiu, el destinatari final de les alegries no acaba de rebre-les com toca. Continua havent una distància sideral entre l'entitat i la seua gent. Entre els mandataris i els abonats. Entre el cos tècnic, els jugadors i els incondicionals.

Al llarg dels últims dies hem viscut diversos episodis que corroboren esta teoria. Començant, per exemple per l'última roda de premsa de Mateo Alemany. El director general va comparéixer dimecres davant els mitjans de comunicació...per a no dir res. Per a no aclarir cap dels temes que són actualitat i que, per extensió, interessen als seguidors. Com deia José Mota: “ir pa'ná, es tonteria”. O el que encara és pitjor, és contraproduent. Perquè després de quasi 50 minuts de preguntes i respostes la que més ressò va tindre, fou aquella en la qual va fer referència als preus de les entrades per a la Copa. Una contestació errònia en la qual va defendre una actuació indefensable que va enfadar i molt a la pràctica totalitat del valencianisme. No sé vostés, però en el meu cercle d'amistats no hi havia ningú content. I sincerament em resulta prou trist que en un context de triomfs, els portaveus blanc-i-negres no siguen capaços de transmetre la positivitat pròpia d'un conjunt el qual ha patit dos temporades deplorables i que ara torna a colzejar-se amb els grans. Tan difícil haguera sigut dir que el VCF anava a fer efectiva la clàusula de compra per Kondogbia, que lluitaria amb les seues armes per retindre a Guedes o que a tots ens agradaria aplegar a un acord com més prompte millor per renovar a Marcelino? No crec que siga tan difícil.

Com tampoc ho hauria de ser el fet d'acostar-se més al poble. Entenent per poble, a la gent, al comú de l'aficionat que amb el futbol viu la seua gran passió o que simplement l'utilitza com a escapatòria per oblidar-se durant uns minuts al dia dels problemes que l'envolten. Però tampoc. Des de les altes esferes preferixen emetre un comunicat diferenciant entre els bons aficionats i els dolents, que permetre a estos últims conéixer de prop als seus ídols a través dels mitjans de comunicació. La premsa és la reencarnació del dimoni. Som, millor dit. M'inclou. Però, els he de ser sincer, esta decisió al meu dia a dia, m'afecta ben poc. Els espais de televisió, els programes de ràdio, les planes de diari o les publicacions digitals s'omplin de la mateixa manera i continuen eixint. No obstant això, el gran perjudicat és vosté. El seguidor que cada vegada observa als seus des de més lluny i amb tanta distància de per mig que, quan vénen de roïnes, deixen de sentir-se identificats. Una circumstància perillosa si s'adonem que el futbol no existiria sense el suport dels aficionats. Però com ara la piloteta entra...

I no seré jo qui entre en la polèmica suscitada al llarg dels últims dies al voltant de si els mitjans de comunicació 'locals' -amb internet utilitzar este terme em sembla absurd- estem sent maltractats. Els periodistes no hem de ser notícia, mai. I si a mi, i parle sols per mi, em donen o em deixen de donar una entrevista és un problema meu amb el club. La meua obligació és oferir el millor producte possible amb el protagonista o sense ell. Ara bé, entenc a aquells que s'han fartat. Voler el mateix tracte per a tu que per a qualsevol altre no és demanar la lluna, és una simple qüestió de justícia. Una reivindicació que hui és igual de vàlida que un temps enrere quan els privilegiats eren altres. I a mi, com a consumidor m'agrada moltíssim escoltar als jugadors del València siga en un mitjà d'àmbit nacional o geogràficament més reduït. Fóra de la bambolla d'una roda de premsa, són altres. Són humans, s'acosten a la resta de mortals. I jo vull sentir-los als dos, a casa i fóra. Però per damunt de tot, vull sentir-los. I més ara, i més en una temporada tan bona com l'actual. Ajudarien a vendre alegries, a oblidar les poques errades que enguany s'han comés i a reduir eixa miqueta de crispació que encara detecte en el carrer. Estan a temps.