VALÈNCIA. Se m'està fent llarga l'espera. Eterna, diria jo. Cada minut que passa, cada hora. Tinc la sensació que no acaben mai. No veig el moment de tornar a viure un partit com el de dijous. Onze anys són molts. Massa. I sí, és de veres que durant tot este període el València ha disputat més semifinals. Cinc en concret: dos d'Europa League i tres de Copa. Però totes elles amb un denominador comú: el resultat en el partit d'anada sempre havia sigut desfavorable. En canvi, en esta ocasió, l'equip de Marcelino va portar-se cap a casa un empat a dos que, com a mínim, obliga al Betis a haver de marcar en Mestalla si vol estar en la gran final de Sevilla. I per descomptat que l'eliminatòria no està tancada, però, per primera vegada des del 2008, crec que el conjunt blanc-i-negre és, objectivament, el favorit per a acompanyar al Reial Madrid o al Barça el pròxim 25 de maig al Benito Villamarín. I ho dic amb la boca plena després del colp tan dolorós que suposà l'empat d'ahir davant el Leganés. Ara bé, eixe favoritisme s'ha de demostrar sobre el terreny de joc. Ha arribat l'hora de la veritat, de donar un últim pas, de dir 'ací estic jo' i de deixar patent que este equip està llest per a lluitar per un títol.
I quin millor escenari que a casa. Mestalla serà el jugador número 12. De fet, un sols ha de xafar el carrer per a adonar-se de la il·lusió que esta competició -la qual mai ha sigut una prioritat per al club- ha despertat en tots i cadascun dels aficionats. A les tertúlies de bar, amb els amics i amigues, amb la família... no es parla d'altra cosa. El futbol és tan enorme per coses com estes. Perquè és capaç de modificar l'estat d'ànim d'una ciutat, o en este cas de dos, en torn a 90 minuts d'esport. Hora i mitja d'espectacle, la qual mobilitza a milers i milers de persones. Seguidors i seguidores que volen estar presents en un compromís que serà històric per a qui guanye.
Com a informador del dia a dia del València, m'agradaria veure un estadi ple de valencianistes mudats de blanc i negre o de taronja deixant-se la gola i l'ànima pels seus fins al punt d'acoquinar a l'oponent. Però al mateix temps, vull que els seguidors del Betis també es facen notar i hi haja color blanc-i-verd a les graderies. Perquè quan mesuren les seues forces dos aficions tan gegants, elles també són part de l'espectacle. El futbol no tindria cap sentit sense elles. I, amb el cor a la mà, no entenc la polèmica generada al voltant de la venda d'entrades per a este duel. Puc estar d'acord en el fet que el València podria haver incentivat d'alguna manera la compra de localitats per als socis o els accionistes i aconseguir així una major presència de públic local però, comesa l'errada, si hi ha entrades lliures i els bètics volen adquirir-les, on està el problema? No tenen dret?
Conec perfectament la normativa que, per seguretat, obliga als clubs a separar a les dos aficions per a evitar qualsevol tipus d'enfrontament però, què trist, no? De veritat que en esta societat no poden conviure dos aficions dins d'un mateix recinte esportiu sense que hi haja policia de per mig? Que em fet tan malament per a arribar a este punt? Jo encara recorde quan sent un xiquet viatjava pels camps d'Espanya a seguir al meu equip. I jo, per exemple, he estat en el Camp Nou disfrutant de veure al València ser campió de la Supercopa i celebrar el títol rodejat de culés i que ningú em diguera res. Sempre amb respecte, amb civisme, amb la innocència d'un nano. Per què açò ja no és possible? Perquè una família de valencianistes no podia anar al Villamarín a veure la semifinal sense la necessitat d'estar en la part més alta de l'estadi? Perquè no podrà fer-ho dijous un grup de sevillans? Crec que hauríem de reflexionar.