VALÈNCIA. Encara tenim calent el cos sense vida de la Euro 2020 i ja estan els equips professionals fent les primeres sessions de treball de la nova temporada. L'aficionat al futbol és un meme que sempre va mirant a altres xicones i que jura amor etern a competicions, partits o lligues sense cap vergonya. Però quan arriba el torn de l'equip d'on tens l'abonament o el cor, la cosa canvia. I no precisament per a bé.
Quan el teu equip comença una nova temporada són tot il·lusions renovades. Tu encara no has tingut els teus dies de descans i ells ja han anat i han tornat, però ja estàs en mode stage. Ja sembla que l'estiu s'ha acabat i encara no has mogut a la platja o al monte a descansar. Ni al poble, a que te diguen 'el sobrino forastero de la Pepica', mentres t'integres en els parroquians tractant de jugar a les cartes o al dominó i tires de begudes clàssiques del terreny. Encara tens tot això per davant. Encara tens les vacances. Però tu ja estàs en sistemes, el mercats d'altes i baixes. I, per supost, en les ganes d'un xiquet menut que pensa que l'estiu, i tres estacions més, van a ser les millors de la teua vida. Vida d'aficionat, s'entén.
I quan vas a pel pa des de l'apartament de la platja, passes dissimuladament pel quiosc a mirar els titulars de la premsa esportiva. I quan acabes de fer el castell i tens arena fins dins de les butxaques, com has fet punts de pare aplicat, te refresques per a, ràpidament, tirar mà del mòbil i buscar el fitxatge random i comentar amb el grup de Whatsapp que tens per a estes coses amb els amics. O escarbar quina trajectòria té ixe extrem desconegut, que cal estar informat. I pensar en el sistema que gastarà l'entrenador amb les ferramentes que li han donat. I comences el mode Luz Casal. El 'no me importa nada'. Perquè si te pregunten si vols tortilla o ensalada de pasta per a dinar, contestes 'sí, carinyo', perquè barruntes el 442 o el 433. Perquè sembles Jero Freixas vivint amb emoció cada pretemporada. Perquè somrius a cada gol del teu equip, encara que siga contra un equip de regional. Perquè creus que tot suma i puja la moral.
I després potser et passe que, quan arribe setembre i tornes a casa, encara trobes arena en les butxaques. I penses que aquell estiu que has viscut, encara calent, i la felicitat que tenies al pensar que podria ser l'any. I que, com a bon aficionat tremendista, enguany serà altra vegada el mateix i aquell estiu va ser bonic. I que l'any que ve vas a desconnectar de veres. Que ja no cal ser tant tant. Potser estem a temps de fer-ho, que encara no hem mogut. O, sí això, l'any que ve. Enguany, l'última vegada, val?