El futbol modern que arriba

VALÈNCIA. El partit d'ahir va fer història. Comunicativament. De les que igual importen poc i que no eixiran als llibres però història al cap i a la fi. Com aquell partit primer dels que es van emetre en pagament per visió, i que alguns de vostés recordaran per l'exhibició d'Ariel Ortega i molts per la celebració pixadoreta de Leandro. Altre Atleti-Valencia CF, esta vegada al Wanda, ha sigut ser el primer que es va retransmetre per casters, que són narradors de partides de videojocs, per a que ho entenguen els boomers, que serem vosté o jo, si tenen més de quaranta anys.

Que siga bo o mal per al futbol que nosaltres coneguem ho dirà el temps. El que si està clar és que el futbol i la manera de contar-ho sempre ha evolucionat. Primer en la ràdio amb els partits seguits pel transistor, tots a l'hora, les 5 de vesprada en hivern i les 7 quan el dia allargava i dos partits a altres hores, en televisió, totes les setmanes. Però és que abans no feien futbol setmanalment. Després la televisió, la gallina dels ous d'or i els horaris estrafalaris. Primer respectant l'hora vespertina. Després, ja saben on estem. I fins i tot la manera de contar-lo pels narradors. Abans una persona soles. Després comentaristes i analistes tàctics.

I tampoc cal ficar el crit al cel. Ara ja és normal, si estàs a casa, seguir el partit amb dos pantalles. La de la televisió i la del mòbil o altre dispositiu per a seguir les evolucions i comentar amb el món en general si tots els gols són culpa de Correia o si Racic segueix a alguna altra xica despampanant en Instagram. I amb la situació que estem vivint sense poder anar al camp, sense poder relacionar-se ni bolcar les fustracions a crits, les xarxes, les pantalles i els diferents canals de comunicació són la via d'escapada. En el camp és altra cosa. Estàs més pendent dels detalls, comentes sense mirar el mòbil i, en algun cas, pegues una miradeta al telèfon al descans.

El futbol canvia. I nosaltres també. Les deu mil càmeres ja no donen espai al joc brut ocult i a la picaresca. Les agressions fingides o les clàssiques tirades a la piscina ja són part del passat. Fins i tot allò de fugir a l'altra punta del camp quan saps que vas a ser el jugador a substituir per arrapar un poc de temps ja no es pot fer. El futbol d'ara demanda ser ràpid, intens. A tumba oberta. Qui sap, igual fins i tot, arriba un temps on els partits ja no són de noranta minuts i en són menys per tal de traslladar una demostració física ràpida, com quan per a repassar partits i estudiar als rivals, te fiques el vídeo a velocitat 1,5 al reproductor.

Vorem on pilla al Valencia CF este futbol modern que arriba. Esperem que encara siga mediàtic a ixe nivell. Encara que sempre anirem al camp en el moment ens deixen. Només cal adaptar-se. Queixar-se també és vàlid, boomer.