Mestalla torna a preguntar-se

VALÈNCIA. Si ahir van estar tancats a pany i clau regatejant la ponentà primaveral vol dir que no anaren al camp a saludar de nou a eixe vell amic anomenat Mestalla. I si van ser dels valents i pacients que ho van fer, de segur que les sensacions que tenien ahir abans, durant i després del partit són de les que es queden marcades a la memòria per sempre. I el meu cervell, tan acostumat a fer connexions absurdes, em va vindre al cap aquell video viral d'Abramovic. No l'amo del Chelsea, l'artista Marina Abramovic que, en una performance moderna que consistia en que la gent es sentara davant d'ella sense dir res l'un a l'altre i que ella donara solta a les seues sensacions. Van passar moltes persones anònimes i, en un moment donat, va ficar-se davant un home, que després es va saber, al fer-se el vídeo viral, que era el seu ex. I clar, tot emocions, sense dir-se res.

De segur que alguna llagrimeta ha rodat per les galtes del valencianisme al tornar a entrar al camp. Perquè sí. Perquè és emocionant tornar al lloc on anares per primera vegada de la mà d'algú que ara ja no està al teu costat. I perquè el virus ens ha fet més sensibles a les coses senzilles. Vam tirar de menys fer-se una cervesa en un bar, com no anem a tirar de menys anar a Mestalla?

I Mestalla es va tornar a preguntar qui erem. I la resposta, clara. Som tots i cadascú de nosaltres, els nostres pares, els nostres iaios i tots aquells que, abans que nosaltres, van estar a les cadires de bova i que, en el seu dia, van ficar els diners de la seua butxaca per l'amor als colors. I no de boqueta.

Però els temps han canviat i ara la manera de sentir és altra. Per la cosa dels diners i dels màxims accionistes. Les SAD, ja saben. I l'any que ve cal estar a la grada, ben plena, per donar suport als jugadors que estiguen i seguir fiscalitzant emocionalment la gestió. Que senten un poc de vergonya. Que tal vegada tinguen un poc de reflexió autocrítica i es donen compte que, més enllà de comptes i balanços, el futbol, com tots els esports, és molt de sentiment i el motor de que la industria funcione. Ja veuen, quina contradicció. L'industria del futbol sense la passió intangible no val res.

Eixe és el camí. Dir, com siga i amb trellat, que no estan al nivell del club i de la seua masa social. Exigir com es fa als jugadors, donar suport sense mida però demanar ixe punt de més per sentir orgull. I aixina tornar-se a preguntar una i mil vegades qui som. I contestar que som la força del Valencia CF i que ningú ens va a parar. I viatjarem per tot el món, orgullosos del teu nom. Perquè el Valencia CF és el nostre campió.