Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

opinión pd / OPINIÓN

Españeta i el valencianisme

19/10/2020 - 

VALÈNCIA. Des de fa uns dies, ens trobem més orfes de valencianisme amb l'adeu de Bernardo España Edo. Resulta curiós que quan es vol escriure des del respecte, s'utilitza el nom complet. I és el cas. Españeta era una de les
poques persones que no admetia cap discussió en el valencianisme, tan fet a trinxeres d'opinió. Montes vs Cubells per sempre i la resta que ha tingut el valencianisme en els seus 101 anys d'història. I no és mal això. Si tothom pensara el mateix este negoci no tindria gens de gràcia. Pero amb l'utiller més mediàtic de tota la història del futbol espanyol hi ha unanimitat.

Españeta som nosaltres de menuts. És aquells xiquets que ploren si el Valencia CF perd. És l'esperit de Peris o Tuzón. És ajornar una boda per fer un camp. És fer hores sense mirar el rellotge. És sentir com sentien Claramunt, Arias, Fernando o altres llegendes. I això no es fa d'un dia per a altre. Això, o es viu des de la cuna, o s'ensenya quan arribes al club. Diuen que quan venia algun jugador al Valencia CF de principis de segle, Pellegrino explicava que era jugar en l'equip i que tenia darrere.

La problemàtica econòmica va fer que l'única eixida que li quedava al club era abraçar-se a la divisa de fora. I va vindre un senyor de Singapur que veiem tots com Mister Marshall. I no ha sigut aixina. Llums i ombres, més del segon que del primer i una preocupant mostra de no entendre, o no voler fer-ho, el valencianisme. I la pols va portar el fang. I la sensibilitat de Layhoon Chan va canviar-se per l'actual president, que sembla un piròman de boscos en el mes d'agost. Poquetes coses bones i moltes maneres de fer enfadar al valencianisme de base, que veu com l'oportunitat de ser feliç amb el futbol s'ha de buscar en xicotets moments o en altres camps.

I ningú ha ensenyat als que porten ara el futur del club que és el Valencia CF. O no volen saber-ho. I veus com, poc a poc, que el sentiment és només cosa dels aficionats. Que ni poden mostrar la seua disconformitat que ofereix l'abonament a Mestalla. Qui sap quin ambient es tindria ara si es poguera anar al temple cada quinze dies. Vull pensar que seria suport incondicional a l'equip i critica amb musica de vent i càntics a la presidència.

El valencianisme cal ser respectat. I si des de dalt no es respecta, el corral és tot un guirigall. I els Ferran o Kondogbia li perden el respecte de la mateixa manera que veuen fer als que manen. Fer com fan no és pecat. I el valencianisme va quedant-se cada vegada més sec. I ara no tenim a Españeta per a que porte la bandera. Només ens queda el camp i els jugadors, als que els tocarà sostindre, una vegada més, a tota la institució. I fa pena. Sense trinxeres.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email