No sabem res

VALÈNCIA. Si alguna cosa hem aprés de la situació que estem vivint a nivell mundial és que no hi ha res cert. Res és impepinable, només la mort. The Eagles, quan es van separar, van dir que es tornarien a juntar quan l'infern es congelara, una manera molt categòrica de dir que no es faria mai allò de juntar-se. El seu disc de retrobament es va dir aixina, Hell Freezes Over. Tota una declaració d'intencions i una manera de no faltar a la seua paraula. Vivim en un món, reial i virtual, on les afirmacions sense escales de gris ens fan, si tenim un poc de vergonya, esclaus de les nostres paraules. Ara, que també podem anar per ahí diguent brofegades i continuar dormint sense cap problema, si acceptem que la resta ens vorà com una persona sense cap respecte a la paraula.

Fa un any no pensàvem que el futbol, com a bon opi del poble, deixara de rodar. I ho va fer. No era només una parada de seleccions, com la que ens ve ara. Era no tindre gens de futbol domèstic. Ni alegrar-se ni enfadar-se per les coses que feia la piloteta. Al principi, curiositat per saber com seria la vida sense anar al camp ni tindre tele. I aquells aprofitats que sempre han despreciat el futbol com a cosa nostra i el seu efecte social treien pit. Que solen ser els mateixos que miren a altre costat davant qualsevol demostració atlètica però que fan baves per teatres moderns i obres que no entenen, per molt que diguen. No seré jo qui critique allò. O igual sí. Cadascú emplea el seu temps en el seu entreteniment i veu l'art o la màgia on creu vore-la. En una obra de Dario Fo o en una cavalcada en diagonal de Guedes. La qüestió és sentir emoció, que és del que es tracta. I el respecte, que es perd quan es té una superioritat intel·lectual fictícia. Recorde que una vegada vaig treballar a Mestalla. Vaig vendre, durant un Valencia-Zaragoza, hot dogs i creïlles fregides en una d'eixes idees que no quallaren de vendre menjar al descans. I la que feia de jefa del negoci, treia pit de que, a la seua vida, tenia coses més importants que dedicar-li temps a vint-i-dos tios corrent darrere d'una pilota. I jo pensava que menys mal que els quaranta mil que estàven a Mestalla no pensàven com ella, perquè tindria que buscar un altre mercat per a vendre totes aquelles saltxitxes americanes nadant amb ketchup. Per sort per a la resta, el futbol va seguir a Mestalla i les casetes de menjar americà buscaren altre lloc on poder vendre's, lluny de la pèrdua de temps de vint-i-dos tios corrent darrere d'una pilota.

I ara, hi ha d'aquells que segueixen donant lliçons a colp de paraula. Demanant dignitat a una elit esportiva. Donant consells de barra de bar a una elit econòmica o de sang blava de com fer açò o allò. Quan estan molt lluny ja de monetitzar el seu esforç i mai tindran un imperi ni seran protagonistes a les fulles del ¡HOLA!. Convertint-se en aquells que desprecien el que més volem, només pel fet de sentir-se més superiors moralment davant els quatre que ens riuen les gràcies. Estan al seu nivell. Només el seu discurs. I, en realitat, no saben res. No sabem res. La normalitat allà dalt és quasi igual que la que tenim ací baix. Perquè no és personal, només són negocis. Que els facen bé. Que jo només vull vore art en Guedes o en una assistència de Kang In. Que és el que m'emociona. Vorem que faig el cap de setmana que ve, orfe de l'art de la pilota.