L'estiu de Guedes

VALÈNCIA. A l'estiu, tot el món viu, diu el refrany. A hores d'ara, els jugadors estarien de vacances, vivint la vida a Eivissa, baix el mant de tot un personatge com Labi Champion. I vosté i jo rebriem l'estiu amb pantaló llarg i buscant solet amb un café amb gel per a que es note l'estació. Pocs serien els que estarien, en una normalitat paral·lela, pensant en l'Eurocopa. I les portades dels diaris seria el mercat persa de sempre amb els jugadors que diuen venen i els que, moltes vegades, mai se'n van. Probablement Guedes seria dels primers. Dels de platja i no Euro. En teoria, clar. A no ser que Mendes tinga poder en les decisions de Portugal, no deuria d'haver anat amb la selecció. Porta camí el bo de Gonçalo de ser una eterna promesa pagada a preu d'or. Viure de les rendes d'aquella primera temporada ja no és suficient. La principal aposta del propietari per fer un bon equip, malgrat els moviments de timó, ha de donar el pas endavant necessari. Carn de Turquia i no per la falta de monyo.

I una flor no fa l'estiu, que va dir Johan, amb el seu accent característic. Però la seua actuació en els primers quaranta minuts del partit d'ahir conviden a un camp ple de flors. Som aixina. Sense terme mig. Com diu Rodrigo. Més ací que en altres llocs, no s'enganyem. Però queda millor dir que no som diferents a la resta. Ho som. I molt. Anit, molts valencianistes potser es feren una orxata a la fresca pensant en com seria un equip amb un Guedes a ple rendiment. Mil maneres de matar-te. Mil maneres de somiar. Somni d'una nit d'estiu. 

Per això és bo vore a Guedes enfadar-se quan el canvien. Demostra tics de jugador recuperat. De sentir el ferro. De voler aportar més. De deixar en el passat erràtics comportaments i velles lesions. Vol tornar a xafar la pista de ball futbolera que es la gespa verda i dir ací estic. Com un Tony Manero actualitzat a ritme de trap o cumbia. Quan tots estem una miqueta més lluny del futbol, Gonçalo vol arrimar-se. 

Amb un Guedes amb ganes, és evident que la plantilla guanyarà en el seu conjunt. I sembla que ja ha adelantat en la rotació a Ferran, que és ara l'absent. El nou Ulises embobat pels cants de sirena. Per desgracia, sembla que encara no és el moment de viure amb Guedes i Ferran al cent per cent. Igual no ho tindrem mai. 

Estiu, a viure. La nova normalitat. Potser hui, a boqueta nit vaja a la meua orxateria preferida, Paco de Catarroja, i com aquell Naranja amb Toshack al Parador de El Saler, pense en el futur de Guedes i del Valencia CF. Somni d'una nit d'estiu. Qui ens ho anava a dir que este equip tindria un aire shakesperià.