VALÈNCIA. Causa baixa l'home quines paraules front a una camera poden convertir en nul·la la venda a Meriton. Per a això cal aconseguir les imatges, i acudir a un tribunal. Pura quimera. El de Kim Koh era el rostre més amable de Singapur, l'únic de la quadrilla que de primeres transmetia una espècie de felicitat congènita. O dit d'altra manera, l'únic que no tenia aspecte d'amargat. Però darrere d'eixa façana buenista s'amagava un personatge tan fosc com el senyor que el va portar. Un home al qual no se'l coneix atribució específica, però que es dedicava a controlar-ho tot, un comissari polític, amb ulls i orelles a tot arreu, al qual temien més els del seu propi clan que els empleats autòctons. No sols era l'únic que tenia línia directa amb Lim, sinó que era l'encarregat de despatxar amb ell sobre tota classe d'aspectes. Des dels dossiers de premsa traduint l'ambient publicat, fins a exercir de corretja de transmissió de l'home en el castell.
Darrere d'eixe rol de persona incògnita s'amagava el vertader poder.
La seua marxa pot significar-ho tot, o res, però no es pot passar per alt la fugida d'un mà dreta tan poderós com Kim Koh. No en una situació com l'actual. Atès que el seu retorn a la caserna també amaga una metàfora dels temps foscos: L'esbombada professionalització s'ha reduït a un grupet de financers amb horari de pensionista i sou d'estrela de la pilota als qui no se'ls coneix una sola gestió que haja aportat alguna cosa al club. Absolutament cap. Lo poc realitzat o és heretat (que és del que estan vivint) o ho van portar persones a les quals van acomiadar entre insults, menyspreus i rancors. Uns genis en això de l'apropiació indeguda.
Fins i tot en plena tempesta continuem parlant de la liquidació del VCF en futur, quan hauria de ser inclùs en passat. Si repassem l'actuació de la quadrilla el resultat és molt similar a un procés d'absorció. La quantitat d'acomiadaments baix l'administració Meriton no té parangó a la història de l'entitat, quedant en el lloc dels successos financers que es deslliguen quan una empresa compra altra de la qual només li interessa el poder comercial de la marca, i no el producte en sí mateix. Som Reebok en mans d'Adidas. Duplicitats, fora. Obrers, al carrer. Delegacions, tancades… Hem assistit impassibles a un aprimament tan pronunciat com el menyspreu exercit sobre les estructures bàsiques del futbol, i tot lo que comporta. No hi ha direcció esportiva; la secretaria tècnica és pur decorat; l'acadèmia està dirigida per un administratiu que no coneix el terreny ni la indústria; la direcció de comunicació ha passat a millor vida, com ho va fer anteriorment la de márquetin; el grup de cura i atenció del primer equip ha tornat a 2017, a quan va arribar Marcelino i va trobar que el primer equip només disposava de 3 o 4 professionals que compartia amb el filial i el juvenil… Acomiadaments, externalització, aprimament, i rendibilitats màximes amb la maquinària de producció. Si això no és una liquidació per fascicles se li pareix molt.
La gran virtut del fugat és haver estat en totes eixes salses sense haver-se cremat, per a això estan els demés, per a posar la cara mentre l'amic s'ho passava pipa pels locals d'oci i restauració més chics de la ciutat festejant les ordres ben complides. És el relat que els quedarà, el grat record d'un treball somiat en un lloc idíl·lic, que els va fer milionaris, quedant cada poc temps entre ells per a rememorar entre riures la seua bona comesa envers la missió del líder suprem. Seran aliens, entre vins d'altura, en terrasses exclusives, a la nostra desgràcia i al fet que els seus noms ressonen en la vella Europa com a sinònim de ruïna, regats pel menyspreu d'haver soterrat a un dels seus aristòcrates. Els resultarà indiferent, fins i tot còmic, perquè en el seu esquema mental estan tractant amb un negoci ruïnós en un sector obsolet. No hi han diferències entre les sigles VCF i una empresa de televisors establida a un recòndit racó del món. Un al qual mai tornaran. Només amb dita certesa es pot actuar com actua esta gent.
Lo pitjor de tot és que ens ho mereixerem. Poques degradacions tan salvatges com la viscuda en carns ha comptat amb una complicitat tan gran com l'obtinguda per este grup de canalles. Un fragorós silenci, un fragorós aplaudiment, i mofa en altres moments, per a tancar la mort del club. Tampoc passarà res, perquè el dia del funeral ens diran una vegada més que ‘ara no toca’. Perquè per a això mai hi ha temps. Així anem, cometent els mateixos errors una vegada i altra. Desgraciadament només s'aprenen d'ells quan s'adquireix consciència dels mateixos. Això d'anar d'indult en indult, d'oblit en oblit, es diu impunitat, el règim baix el qual vivim: Fes el que vulgues, mai tindrà conseqüències.
En eixes estem, en un interminable exercici de superació. Cal admetre que els tolerants a estes pràctiques mai deixen de sorprendre amb la inventiva per a desviar atencions i assenyalar als dits que apunten a la lluna. Tan abstrets en eixes batalles, dignes de la major indigència intel·lectual, que no ens hem coscat de que en este període de temps hem acceptat coses que als nostres jo de principis de década els hagueren paregut inversemblants. Tant que si ens posaren enfront a la nostra versió de 2012 ens donava d'hòsties fins acabar amb la nostra vida de saber tot el que hem engolit.
A diferència d'ells, nosaltres (no sé per què dic nosaltres, hauria de dir els còmplices) no podrem fugir a l'altra punta del món a amagar-nos en la ignorància dels nostres veïns i amics per un univers tan llunyà. Nosaltres vivim ací, i les generacions futures ens assenyalaran i jutjaran amb severitat (perquè no se'ns pot fer altra cosa) no sols per haver acceptat l'inacceptable, sinó amés per haver-ho aplaudit, resignant-nos a un final que tots veiem/vam veure arribar sense moure un dit. Tan assimilat tenim el mal que lluny d'alegrar-nos per quedar gent amb iniciativa ens dediquem a pintar com a enemics als pocs que estan menejant-se per a evitar el que hem establit com a inevitable.
No conec desfeta major que eixa.