Imaginemos cosas chingonas

VALÈNCIA. M'encanta el vídeo de Chicharito, viral a twitter durant les últimes hores. "Imaginemos cosas chingonas", diu, davant l'escepticisme del periodista, que atònit i cabal només sentencia amb raons. "Pero Javier, México no está para ser campeona del mundo". "¿Y por qué no podemos ser la Grecia de la Eurocopa, o el Leicester de la Premier?" Li contesta el jugador en conversa mantinguda durant les últimes gelades de maig.

Em fascina la il·lusió i la passió que li posa l'internacional. Eixa mirada de xiquet. Eixa llum a la seua mirada. Un convenciment a prova de lògiques. Tal vegada responga a l'efecte de la incursió d'Ibarrondo en el cos tècnic asteca, un d'eixos personatges tan abundants hui dia que nomenen, de manera fina i amable, 'mestre del pensament positiu'. Un venedor de burres que ha convençut als jugadors per a superar tots els seus complexos i temors presentant-se al mundial disposats a guanyar-li a qualsevol.

El que més m'atrau del vídeo és veure'm reflectit en el preguntador. Perquè fa temps, massa, que patisc certa enveja per aquells que encara són capaços d'il·lusionar-se pel futbol, de trobar algun tipus d'al·licient com l'expressat pel Chicharito. Que no ve a ser més que l'ingredient bàsic per a trencar motles i aconseguir impossibles. Creure.

Tinc una desafecció galopant pel futbol; desafecció, avorriment, cansament, o vés-te a saber.

Descregut, passant-me tot el curs sencer escèptic perdut amb el València en lloc de gaudir del trajecte. El mateix que em porta ara a témer per si este equip estarà o no preparat per a la Champions. A no fiar-me de l'estiu, no fer-me gràcia alguna el fitxatge de Gameiro o no veure-li cap atractiu a Guedes. Un tipus que des de novembre no ha tornat a fer res destacable per a justificar eixe preu e insistència en la seua contractació.

La resposta la conec. Tants anys de desastres passen factura, aprens. Sobretot a no creure en res per a evitar l'enèsima decepció. A voltes ni tan sols sóc capaç de veure-li futur a este club. Tan allunyat de tot. Em toca la moral veure que als nostres pares els estan eixint els néts de l'Atlètic o del Barça. Escoltar traques quan altres guanyen on abans regnava el silenci. Haver canviat l'exigència per la malenconia.

- Vamos a ir a la Copa del Mundo así como estamos. Vamos a sacarle el mayor provecho posible. Sin todo eso que tú dices que hace falta, sin todo eso, vamos a intentarlo. No es más meritorio, ni menos meritorio. Imaginemos cosas chingonas. ¿Por qué no? Podemos pasar primero de grupo, ¿por qué no?

- Por Dios, Javier. Está Alemania. El grupo lo tiene asegurado.

- No tenemos la plataforma que tiene Alemania, España o Inglaterra. No tenemos la Federación... Ya lo sabemos. David, ya lo sabemos. Queremos cambiar eso.

Cada vegada que veig el vídeo més fascinat quede. És la conversa de les nostres vides, el futbol sintetitzat en un minut i mig, el relat del València narrat amb accent. Segur que eixa atracció oculta per la conversa resideix en el reflexe que proporciona. De veure al València en David, i en Chicharito el camí perdut, el trajecte i l'actitud que vam deixar arrere i que amb prou feines uns pocs anhelem recuperar.

És el mirar-se en l'espill que necessita esta entitat, i part de l'entorn. Adoptar de nou eixa pose desacomplexada davant la vida. Regirar-se contra la lògica que intenten imposar, e imposar-nos. Lluitar contra la dictadura del futbol modern i els vents que ho sustenten. Allò que reflecteixen les paraules de Javier Hernández no és més que la voluntat de voler arribar que ja no es practica a Mestalla.

Imaginemos cosas chingonas, pues.