Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 24 de septiembre y se habla de VALENCIA BASKET opinion desmemoriats LEVANTE UD LUD MERCADO
GRUPO PLAZA

opinión

Per la victòria, per l'empat i pel fracàs

27/03/2019 - 

VALÈNCIA. Va ser bonico veure també als Nico Olivera, De los Santos, Gitano González, Bartual... la part que mai s'explica quan es llancen eixos discursos tremendistes en temps de crisis que fan parèixer que ací tot haja sigut guanyar Copes d'Europa i col·leccionar cracks mundials.

Eixa barreja és de les millors coses que tingué l'acte del passat diumenge. Celebrar-nos tal com som, recordar les nostres cicatrius i ferides sense complexos ni artificis. Ser conscients del cost de l'èxit i l'excepcionalitat que suposen els moments d'alegria. Brindarem, com diu la cançó, per la victòria, per l'empat i pel fracàs.

Desconec si és un pensar general, encara que estant allí, així ho vaig notar. Lo de la vesprada del diumenge fou una sobredosi de felicitat. Una felicitat diferent, pausada, sense el frenesí que atorga, per exemple, guanyar un títol. Una alegria calmada. Vaig eixir de Mestalla en un núvol, i encara perdura eixa sensació a estes hores. És difícil d'explicar. Encara que crec que molts arribarem a casa amb el convenciment que havíem sigut testimonis d'un clic. D'alguna cosa indescriptible que de sobte li va donar sentit a tot.

Pot ser que siga perquè allí ens vam adonar de coses que ni sabíem que sentíem. Però sí, és com haver aconseguint el nirvana. Encara que existeix el risc que tracte d'un simple engany cognitiu fruit d'haver estat diverses hores tornant a la infància. Recordant vesprades, nits i peripècies d'adolescència en eixos regatejos de Vicente. No importa. Perquè com a teràpia, individual i col·lectiva, va ser fenomenal.

Tal vegada gràcies a açò esperar la fi de les quixotades no siga una quimera.

El que ens va brindar, també, el partit de llegendes és la possibilitat d'agrair. D'agrair a persones a les quals se'ls va privar de tals homenatges. Sobretot Cañizares. La necessitat de mostrar-li eixe afecte era palpable durant molt de temps, però impossible d'articular estant fóra de Mestalla. És una altra de les fortaleses de la vesprada. Entendre la potència de l'estadi com a àgora popular. Com a font reparadora de ponts que la vorágine del futbol modern va enfonsar. Poder dir-li a ell, i a tants altres (com a Castellanos), que mai estarà a soles, va ser molt gran.

A causa de tot açò, i més, estic convençut que gràcies als dos últims actes del centenari, que són els dos únics actes que s'han fet, i cap organitzat pel València, hem eixit enfortits com a col·lectiu e institució. Una catarsi difícil de dimensionar ací i ara, però segur que en el futur serà utilitzada com a inici de relats i anàlisis per a intentar explicar al nou València. Al del segle XXI.

No era tan difícil, collons. Bastava amb saber, sentir i voler. Però no importa. També ens ha ajudat a descobrir que hi ha un club més enllà del propi club.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email