Perdre és altra manera de guanyar

VALÈNCIA. No he tingut mai un gran concepte de nosaltres mateixos com a massa social. Som un termotanque de soberbies per a ser gent que no ha empatat mai amb ningú. Bastos imitadors del Chiringuito. Un llast capaç de martiritzar equips i entrenadors per ficar-se entre els quatre primers, menysprear títols malgrat no haver guanyat res en vint anys, i a continuació, cobrir d'un estrepitós silenci la cultura de la dotzena plaça.

Això s'aprèn amb els anys, una decepció llaurada per la inesgotable experiència d'infinits episodis surrealistes. Que vulguem, o no, ens han portat ací. Som tan culpables com qualsevol dels executors. Ens han enganyat; però ens hem deixat enganyar. Ens han utilitzat; i ens hem deixat utilitzar. Mai exercirem el paper de contrapès que ens atorga la història. Tampoc hagué lloc per a la crítica, i si ho va haver, fou esclafada per una torba. Hauríem de mirar-nos eixa costum d'assetjar i fer callar al primer que qüestiona la conveniència de vendre-li accions a Paco Roig, d'eixir al carrer a rebre a Míster Marshall, i d'adoptar com a salvador a un instagramer de la reialesa. Sé que és pura retorica, mai ho farem perquè mai aprenem dels nostres errors, ja que ni tan sols som capaços d'admetre'ls.

I així arribem al meu últim desengany. Que va ser creure que en un escenari agònic, de tindre a l'entitat a la vora del col·lapse, segrestada i maltractada a nivells criminals, deixaríem a un costat les nostres merdes i ens comportaríem com una unitat sòlida. Però vista l'acceptació que continua tenint Lim i el final que ha patit De Torino a Mestalla, es comprova que ni en eixes servim per a res. En el fons no pot estranyar. La composició de la plataforma cridava fracàs. Gent que va perdonant la vida als demès perquè es creuen el mateix VCF; apolillats al servei del PP que es fan una foto a l'any i ja es creuen els fundadors; personatges que mai van creure en la lluita contra Meriton i que si són ahí és perquè els va obligar una assemblea que va cometre l'error, i la covardia, de no assumir el control de les penyes dotant-les d'una nova directiva.

Degué ser dur per a gent que porta tota la vida figurant, sense haver aconseguit res, que un grup de xavals des de les seues cases hagen posat en solfa a tot l'entorn juntant l'1% de les accions, i no contents amb això, llançar-se al rode judicial per a dibuixar altra escletxa al mur singaporés. És el gran problema d'eixe invent, el quítate, que tú no sabes per a obrir-se pas a colzades. Tal vegada les ànsies de protagonisme fóra el vertader interès que va portar a molts dels seus integrants a asseure's en la taula, traint a sabiendes al senyor Queralt i l'esperit del invent. El mateix escoll que farà impossible arreplegar el 5%, perquè per a això són necessaris els medradors amb grans paquets accionarials que no estan disposats a renunciar al seu protagonisme caduc.

Però en el fons és una bona notícia, el ressorgir del VCF ha de partir de les noves generacions. Més honestes, amb major grau d'implicació, desproveïdes d'ànsies de poder, més netes i fidels que els fantasmes que ens acompanyen des dels temps de Paco Roig. Els quals seran severament jutjats per la història.

Llibertat VCF, Uva Mestalla, It Must Be Love 86, Viachers i altres ens socials/culturals és el camí per a conservar el VCF, encara que siga en l'última categoria del futbol i sobre un camp de terra en mig de cap lloc. Perquè encara que siga en dites condicions sabrem que serà un VCF nostre i lliure de càrregues, sense la mateixa merda de sempre cometent els mateixos errors de sempre. És la gran lliçó que han après estos xavals durant un viatge de quatre mesos. Més val sols que mal acompanyats.