X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Perdre la categoria

Peter Lim ha aconseguit el que semblava impossible: desprestigiar, com ningú ho havia fet fins ara, a un club que d'ací a tres mesos complirà 98 anys d'història. És el preu a pagar per vendre-li la teua ànima al dimoni...

8/12/2016 - 

VALENCIA. Deia Santiago Segurola que Twitter s'havia convertit en un bar de borratxos i, en part, no li falta raó. Però a soles en part. Les xarxes socials, i en especial esta, continua plena de reflexions més que interessants. L'última li la vaig llegir a @Mestallidos a la conclusió del partit davant el Màlaga: "Baixar a Segona no és el mateix que perdre la categoria. La categoria ja la va perdre el València fa molt de temps". Exquisit, no pel fons, òbviament, sinó per la forma. Al meu entendre, una sentència insuperable. La frase en qüestió resumix a la perfecció la situació a la qual ha abocat l'administració Meriton a l'entitat de Mestalla. Peter Lim ha aconseguit el que semblava impossible: desprestigiar, com ningú ho havia fet fins ara, a un club que d'ací a tres mesos complirà 98 anys d'història. És el preu a pagar per vendre-li la teua ànima al dimoni. Cap empresari de 'La Terreta' va fer un pas al front ni abans ni al llarg del lamentable procés de venda i la gestió del sentiment de milers d'aficionats va quedar en mans d'un magnat que mai va dir esta boca és meua. Joseph -que és en realitat el nom de pila de Lim- va deixar que altres es dirigiren al valencianisme en el seu nom sense ensenyar la poteta, al mateix temps que signava un contracte de compravenda en el qual no apareixien ni la meitat de la meitat d'eixes falses promeses. I hui, dos anys més tard, la il·lusió de milers de persones s'ha transformat en preocupació i desesperança.

I clar, si quan tot era de color de rosa, l'amo no es deixava veure i ho justificàvem assegurant que la seua forma d'actuar era pròpia de la cultura asiàtica, què volem ara? Que done la cara? Que vinga a donar explicacions? De què? De què amb els seus diners fa allò que li passa per la punta dels nassos? Quan un senyor invertix 200 milions està capacitat per fer i desfer. La resta, nosaltres, podrem criticar-ho, sí, però fins ahí. Entre tots ho permetérem i entre tots haurem d'eixir de la pitjor crisi des del naixement de l'equip. I cada dia que passa tinc més clar que, o molt canvien les coses, o haurà de ser sense ells, sense Meriton. Ara, únicament ens queda fiscalitzar tots i cadascun dels seus moviments per intentar impedir almenys que acaben enfonsant al València en el pou de la Segona Divisió. Perquè tot i estar empatats amb la zona de descens, a Singapur sembla que no passe res. Però res de res. Ja han fet massa -pensaran- havent posat la pasta. Maleïda l'hora.

Ara bé, que Meriton siga un desastre, que la presidenta no entenga de futbol, que Suso vaja pel camí de convertir-se en el director esportiu més nociu de l'època moderna o que Jorge Mendes continue sent qui reialment mana en el club no pot provocar un enfrontament entre germans, entre defensors d'un sentiment únic, irrepetible i incomparable a res en el món. Em negue. Podem estar en desacord els uns amb els altres en qüestions puntuals i al mateix temps també estic convençut que d'una discussió ben entesa poden eixir grans solucions. Però no és el moment. No ara. Comprovar com una part de Mestalla protestava contra la d'enfront amb el València jugant-se la permanència em va partir el cor. Amb posicions oposades, no tinc cap dubte que els dos bàndols amen els seus colors com si es tractara del seu fill. I hem arribat a un punt que quasi quasi a les dos parts els hem de donar les gràcies només per acudir a la que sempre serà sa casa. Perquè veure la graderia del santuari blanc-i-negre amb tan sols 23.000 aficionats en un compromís de Lliga és desolador. La indiferència és el pitjor que li pot ocórrer a un club de futbol. I el València, per desgràcia, l'està patint des de fa un temps. Ara que a 12.000 quilòmetres de distància tampoc penseu el que els importa massa. Allà a terres asiàtiques dormiran plàcidament.

Si em permets un consell, no t'oblides que tots eixos a qui no pots suportar i que tant de mal estan fent, se n'aniran. Més prompte que tard, segur, però el club seguirà. I tu amb ell, amic lector. Este ja no és el València de Lim, és el teu València. El meu, el nostre. El que a casa ens ensenyaren a voler quan encara no sabíem ni caminar. És l'equip d'aquells que, sense ser valencians, gaudixen de la nostra terra i senten orgull pel seu escut. Fins i tot, és el club dels aficionats que un dia, per la raó que fóra, decidiren no fallar-li mai a la rata penada tot i viure a Madrid o a Barcelona, a França o a Alemanya, a Argentina o a Uruguai. És l'equip amb el qual ens hem emocionat, hem vibrat i el mateix que també ens ha fet plorar. L'escut està per damunt de tot i de tots. Dignifiquem-lo. Respectem-lo. I respectar-lo significa, ocupant la dissetena plaça, donar suport a a la plantilla més que mai durant els noranta minuts de qualsevol partit. I quan acabe el duel, ser crítics i exigir -els jugadors mereixen un capítol a banda-. Sols així ens lliurarem de baixar a Segona. Perquè, acabe com acabe la Lliga, la categoria ja es va perdre fa mesos...encara que la recuperarem. Costarà, però la recuperarem, ja veureu.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email