Pilota a porta tancada

VALÈNCIA. La pandèmia, amb les seues maleïdes corbes, tendències i onades, ho transforma tot. Com un inesperat i tràgic terratrèmol, ha sacsejat la nostra arrelada vida social per a dibuixar ara, a l’espera d’una vacuna efectiva, noves conductes i actituds, noves formes de fer les coses. Un nou paisatge al qual cal adaptar-se. I així ho ha fet la pilota, l’únic esport en el qual el públic, assimilat com una part més de la canxa, forma part del joc.

A conseqüència de les últimes mesures excepcionals aprovades per la Generalitat amb l’objectiu de combatre l’increment de contagis, la Fundació per la Pilota Valenciana, responsable de la gestió de la pilota professional, va decidir fa una setmana tancar les portes del trinquet. Només així, amb l’escala buida, podien continuar celebrant-se les partides. I no totes. Les de l'anomenat “dia a dia”, és a dir, aquelles que es disputen als trinquets sense pertànyer a cap competició oficial, s’han suspés fins a nova ordre. No tenen cap sentit. En canvi, les corresponents als campionats segueixen en marxa. És el cas de l’Individual, el mà a mà, el torneig més prestigiós de la temporada, tant en raspall com en escala i corda.

D'esta manera, les partides continuen, però d’una manera inèdita. Sense espectadors, sense la veu dels marxadors, sense els aplaudiments, sense els gestos de complicitat entre qui ocupa un lloc a l’escala i qui juga sobre les lloses. Un silenci estrany, anòmal en la història d’este mil·lenari joc, s’ha apoderat del trinquet mentre la vaqueta continua rebotant als seus murs. La base sobre la qual un dia es va fonamentar el desenvolupament de la partida, la travessa de l'espectador segons el devindre de la partida, s'ha esvaït momentàniament. No està permés tirar a rojos ni a blaus.

“És una sensació de tristesa. És antinatural en un esport com és el nostre. Els jugadors tenen molt de mèrit perquè jo crec que no hauria estat capaç de jugar sense els espectadors. A mi la pressió, la tensió que transmet la gent m’anava molt bé per a desenvolupar el meu joc, em feia més fort”, explica Tino Bendicho, màxim responsable esportiu de la Fundació per la Pilota Valenciana, exjugador i un dels xiquets de Pelayo que ara veu nu el trinquet de la seua vida mentre es juguen les partides més importants de tot l’any. 

“El jugador de pilota, acostumat a conviure amb els espectadors a dos metres de distància, de sobte es troba sol. I el silenci, el silenci després d’un quinze espectacular. Tot això és una situació estranya per als jugadors. També és cert que si estàs centrat en la partida, si mantens la concentració, no trobes a faltar el públic. En el meu cas, tinc la mateixa tensió amb públic o sense públic, les ganes de jugar són les mateixes” assenyala Puchol II, classificat per als quarts de final del mà a mà en véncer a Marc de Montserrat en una partida sense testimonis físics, més enllà dels preparadors dels pilotaris, els responsables de la instal·lació i els milers d’espectadors que es van connectar a la plataforma “Pilota a Casa”, un servei de partides en streaming, una nova finestra a distància, virtual i segura, per a entrar al trinquet.

I amb el trinquet buit, a més del silenci que ho inunda tot, destaca l’absència d’altre dels elements vitals de la pilota: les mirades. “Estàs remuntant una partida i no hi ha ningú per a agrair-te l’esforç. Fas un quinze i és com si no haguera passat res. Et pares a preguntar-te si estàs fent-ho bé o mal. Quan tens persones de referència al trinquet, et falten les seues mirades, els seus gestos… És una sensació estranya”, remata Marc.

La mateixa que tenen els qui, des de fora del joc, observen un fet insòlit. Com el fotoperiodista Germán Caballero, un dels que va retratar l’ambient de Pelayo en una de les partides a estiu, després de la primera onada del virus. “Amb la gent, el trinquet et fa entrar en calor molt ràpid, és l’ADN de la pilota. Quan no hi ha ningú, la immensitat de Pelayo, sense més soroll que el de la pilota, sense cap veu, genera una sensació de fredor pròpia d’un espai sense vida, encara que la partida estiga jugant-se”, relata Caballero.

Tanmateix, fins al moment i per la seguretat de tots, no queda una altra que continuar amb la porta tancada. El mal menor. Concloure els campionats iniciats per a poder obtindre ingressos econòmics dels patrocinadors i poder fer front a les nòmines dels jugadors. Són les circumstàncies. Amb tot, mentre els aficionats anhelen recuperar el seu lloc a l’escala, convertida ara en un plaer prohibit, els pilotaris mantenen la seua plàstica i esportiva lluita, inesgotables sempre davant la dificultat i conscients que, per primera vegada, la victòria és seguir jugant. El trinquet buit i l’escala en silenci. Però, la pilota sempre en moviment.