VALÈNCIA. He tornat al futbol en directe. Com molts de vostés, a la Bundesliga. Per cap motiu esportiu. Fa molt de temps podria haver organtizat la meua vida per seguir un Colonia-Mainz però, a hores d'ara, és un acompanyament testimonial. Abans del confinament podria connectar després de dinar i els comentaris dels narradors valdre'm de dolça banda sonora per a pegar la becadeta del dissabte. En realitat, qualsevol partit val. I ara, sense públic que et desperte amb un atronador TOR, gol en alemany, le rematades de cap al sofà són dignes de Maxi Gómez. O de Lewandoski, ja que estem en situació.
La tornada al futbol, els deia. Tenia certa curiositat per vore com anava a ser. Resulta un contrasentit tindre als jugadors suplents separats a la grada i que estigen colze a colze formant una barrera, per exemple. I que no permeten escopir al camp, després de compartir suor, alé i agarrons de camiseta a un córner. I les celebracions dels gols, individuals sense contacte. Ja he vist un bon repertori, balls, give me five amb els punys i carreres en solitari. Algú ha dit per Twitter que els gols ara es celebraran igual que els celebra Cristiano Ronaldo quan no marca ell. També ha dit a la xarxa del pardalet el meu admirat Paco Gisbert que este futbol és com tindre sexe vestit, amb guants i condó. No em sembla mal tirada la metàfora de Paco. Servidor ha tingut alguna d'eixes, poques. I sí, no és passional però alimenta. I este futbol és això, alimentici per a l'espectador i per al negoci.
Imagine que per a l'espectador es canvia la percepció i l'estatus. Si ja eren més importants els espectadors de la tele que els del camp, ara més encara. I dels que són de tele, ara tots, aquells abonats a tele de pagament pugen nivell. Igual vivim un repunt d'amics Donettes, com aquell anunci de fa anys i ens eixen amics per totes bandes per tal d'anar a ta casa per vore el Valencia-Levante, previ suborn d'unes cerveses i un parell de tapes de morro del bar. Les condicions d'aforament reduït de les barres donen a això. A juntar-se a casa, de picaeta o no, segons l'hora i fer comunió en privat, sense VAR sanitari per poder abraçar-se i bramar-se a la cara. Podrem fer-ho, però millor no.
I els camps es quedaran amb els espectadors de cartó-pedra. Imatges sense vida, fotos i au. No seria mala idea, dins del mal moment, que es tirara dels artistes fallers per tractar de recuperar ambients i donar-li més gràcia a allò d'ambientar la grada sense gent. Més caliu i gràcia segur que fa. De moment, podem anar retirant la camiseta del jugador número 12. No a Diakhaby com a portador actual. La 12 d'abans. Aquella que parlava del jugador nº12, que era l'afició. Portada de revistes antigues que es donaven a la porta del Casanova i que s'ha perdut com a bonica tradició. Servidor va començar emplenant les dades dels gols en aquells programes i donava aire de festa, futbol i puro. Fins Manolo el del bombo està pensant en retirar-se del tot, del bar i del bombo, per tractar de sobreviure.
Esperem resucitar tots. I tornar a ser el jugador nº12. De moment, futbol alimentici, que és un xicotet pas per a l'aficionat però un gran pas per a la normalitat.
