VALÈNCIA. Hem quedat per a alegrar-nos de que el Llevant no ens passe en la taula. Hem quedat per a alegrar-nos perquè ascendeixen equips a segona. Hem quedat per a alegrar-nos que exs aconseguisquen èxits lluny d'ací. Hem quedat, com si del Numància es tractara, per a comptar quants jugadors eixits de Paterna, o de Mestalla, recalen en l'Eurocopa/Mundial de torn. Hem quedat per a vendre com un éixt cada aparició en una llista del CIES com a equip amb més exs pul·lulant pel vell continent. O per tindre la mitjana d'edat més baixa que la majoria d'equips.
Hem quedat per a felicitar aniversaris, posar vídeos que ja tenen més anys que tu mateix, i per a veure a uns altres guanyar Lligues, aconseguir 400 milions d'ingressos anuals, inaugurar estadis nous i fitxar-li al Barça davanters. Hem quedat per a passar-nos el dia pendent del que diuen del, o fan els del, Vila-real. Hem quedat per a comptar tuits i fer memes. Hem quedat per a signar de manera habitual els pitjors registres de la teua història a primera divisió. Encara ens falta veure al Sevilla llevar-te jugadors. A este ritme no tardarem.
I es suposava que tota esta fugida cap endavant, esta carrera sense sentit a cap lloc, esta justificació permanent basada en el fin justifica los medios era per a no acabar com hem acabat.
Tot allò esdevingut des de 2010 es justificava en això, a no quedar reduït a un club de la part mitjana-baixa de la taula. Caigut de l'elit. Convertit en trampolí per a mafiosos i negociats varis. Era l'escenari que es pintava de negre per a evadir responsabilitats. Per a justificar vendes i acceptar milionaris arribats de Singapur. I mira al final per a què va servir tot això. No volíem ser un equip mediocre, desclassat i carrincló que pagara els seus deutes i acabara els seus estadis perquè atemptava contra l'honor, la dignitat, la història, la paciència, les ambicions, i no sé quantes coses més… i hem acabat convertits en un equip mediocre, desclassat, carrincló, que no ha pagat els seus deutes, acabat el seu estadi, ni aconseguit potenciar la seua pedrera... i en mans d'un milionari capritxós disposat a trencar el joguet perquè es va avorrir d'ell.
La pregunta no és quin entrenador fitxaran, sinó per a què dimonis necessitem a un tipus com Lim si hem acabat en el lloc en el qual no volíem acabar. De què va servir vendre el club si continues desprenent-te dels teus millors jugadors per a quadrar uns balanços amb més trampes que un circuit d'Humor Amarillo. Per a què necessites a un milionari si no pots pagar a la teua plantilla, que no ha reduït deute, sinó que l'ha augmentat… Per a què tot si estàs seguint el pla Llorente/Bankia en versió fatal. Per a què volem a Lim si tenim al VCF convertit en un solar que es dirigeix de manera irremeiable a una suspensió de pagaments… Eixes són les preguntes, no altres. Eixe és el tema candent, no llistes d'entrenadors o de fitxatges.
Lo pitjor no és que això moleste, lo pitjor és que recórrer assíduament eixos camins ha portat a molts a justificar-ho tot amb arguments cada vegada més obscens. A amagar-ho tot baix la catifa. Un brot psicòtic que es ventila culpant a entorns, no enlletgint-li res al propietari però traient foc pels queixals contra aquells que qüestionen el seu govern... Embrutant a jugadors, llegendes o entrenadors de manera constant per a evitar a qualsevol costa assenyalar al responsable. Hem assimilat tan gustosament la mediocritat que assaborir-la ja no ens causa rebuig. Tant, que aptituds que no fa molt eren intolerables hui serveixen per a normalitzar abusos.
El problema no és haver quedat en això. Seria fantàstic ser un assidu de la dotzena plaça si tingueres el teu nou estadi finalitzat, el teu deute històric a punt d'expirar, els teus comptes sanejats, una estructura esportiva de primer ordre per a donar suport a un creixement immediat, un club estructurat i llest per als reptes moderns… El problema és que tal arrossegament pel fang no ha servit per a res. No tens res. No tens club. No tens equip. No tens pedrera. No tens estructura. No tens diners. No tens futur. No tens… Només tens gent enganyant-se dia rere dia, palmeros en èxtasi, desenganyats desertant… gent tan encegada que creu que tot es redueix a un entrenador. Com si soltar-ho amb paracaigudes en mig del Vietnam fora a decantar la balança. Quines eines té a la seua disposició? Un pal? Una navalla suïssa?
Hem quedat per a contemplar, com una vaca contempla el pas d'un tren, que l'Atlètic t'haja quadruplicat en tot en el mateix període de temps que porta Peter Lim a València. Ahí está el focus. Un club que estava a la par del VCF en tot ara et trau anys llum d'avantatge. Un avantatge probablement definitiu. I prompte vorem com el Sevilla fa el mateix. I després el Vila-real… i així fins que un dia et despertes i descobrisques que ja eres igual que un aficionat del Valladolid.
Allò que abans no valia, ara s'accepta. Sobre quina base? I per què? Bé, és el que passa quan bulls una granota a foc lent, que no s'assabenta del seu fatal destí.
