X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Que nos quiten lo bailao

15/05/2019 - 

VALÈNCIA. Si als tres que lligen açò de manera habitual no els havia quedat clara la imbecil·litat que atresore, els dic que podent anar a Sevilla vaig refusar per creure, cosa que porte fent més d'un any, que Bakú era destinació fixa. I que si anava a una no em donaria per a anar a l'altra. Poques vegades he tingut tan clar res com que l'Europa League cauria. I hagué d'aparèixer Aubameyang.

No està malament, en el fons. El meneo que et donaren, el d'Emery a Marcelino inclòs, està bé per a entendre tot allò que et falta, o lo lluny que encara estàs dels estàndards. Eixos set gols són la diferència d'anar per la vida amb un parell de cracks en la davantera a fer-ho amb Rodrigo i Cia.. No hi ha millor galtada de realisme que eixa.

Esperem, si la FIFA no sanciona, que al estiu no es cometen les mateixes barbaritats del passat mercat estival. Un any sencer llastrat per açò i les estranyes decisions preses en pretemporada. Solucionats molt eficientment, cal dir-ho. Però un llast important que t'ha fet anar a contra corrent tot el curs. Arribant al moment decisiu atacat per l'estrès i el cansament.

Per lo demés, només cal agrair. Ho tingué molt fàcil este equip per a rendir-se, deixar-se anar, amagar-se darrere dels cants de sirena que demanaven el cap de Marcelino, i sestejar. Però decidiren arremangarse i remuntar onze punts de desavantatge respecte a la Champions arribant fins al final en Copa i Europa League. Poques vegades hem tingut el plaer de gaudir d'un vestuari tan compromès i ambiciós. Gens habitual per dites terres. Crec que és assumpte que no estem sabent valorar en la seua justa mesura.

Però si hi ha alguna cosa que no entenc és l'ocorregut després de traure el bitllet a Sevilla. Es suposava que havia de ser un escenari de pau i assossec. Una dolça lluna de mel. Però lluny d'açò va portar la major onada de crispació. Una pseudo guerra civil entre faccions en la graderia i l'entorn. Una baralla constant per voler tindre raó o no baixar-se de la burra per alguna cosa que es va dir fa mesos. Generant problemes on no n'hi ha. Deixant tirat a l'equip als moments més crucials de l'any.

Fins i tot es donen situacions tan kafkianes com veure als que s'han passat dies i hores menyspreant la final copera del València per destil·lar el seu odi a l'entrenador indignar-se perquè Tebas utilitza els seus mateixos arguments per a titllar de 'fracàs' a una entre Recreativo i Mallorca. Ni coherents són capaços de ser.

En fi, que el que no sàpiga o vulga gaudir de la vida, és problema seu. Enguany ha sigut d'allò més divertit. Una muntanya russa d'emocions com feia temps que no succeïa. Fixa't que pot fins i tot acabar amb desplaçament massiu a Valladolid i tancar amb una xicoteta festa d'aconseguir eixa obsessiva i malaltissa quarta plaça que ofusca tot perquè ja no som capaços de veure més enllà d'ella. Si haguera alguna capacitat per a llegir la situació, o d'haver après alguna cosa durant estos anys de plom -cosa que vaig creure que ocorreria, un altre error- s'entendria millor que estem en 1998 i no en 2006. Que el València és un club caigut que s'està alçant i no un equip madur cridat a les altures. Eixa regressió mental està per fer, perquè el problema de moltes situacions fabricades és que seguim tenint al cap un València que en el món real fa anys, i anys, que va deixar d'existir.

Que els processos porten un temps és el que falta per entendre. Ningú, per exemple, parlava de Klopp quan al Liverpool li remuntaven partits cada dos per tres, i de la forma més ridícula, deixant-se ingents quantitats de punts pel camí. Ho volen ara que, després de quatre anys i diversos centenars de milions en fitxatges, ha acabat de polir al seu equip. A l'altre, els mateixos que ho nomenen 'entrenador com Déu mana', li hagueren tret els mocadors a la tercera remuntada en contra. Martiritzat en assetjament mediàtic per a canviar el seu sistema o estil de joc, i fins i tot anomenat pallasso per fer cares i explicar acudits en roda de premsa.

Intentar construir al València és pura quimera. I és una de les raons per les quals la irregularitat forma part del seu ADN. Perquè mai va haver projecte. Pla. Estabilitat. Un salt de mata constant que s'acabava quan s'acabava l'entrenador miracle. Qualsevol intent moria per la cultura de la crispació de la qual formem part.

No és casualitat que en 50 anys només hages aconseguit en cinc ocasions (sis de confirmar el diumenge la quarta plaça) encadenar dos anys seguits (Unai va ser l'únic que va fer tres) entre els quatre primers. Ací ha d'estar la prioritat del club ara. A fer projecte i oïdes sordes al que diga l'entorn o el carrer. És l'única manera de créixer i arribar. I és, eixa estabilitat i oïdes sordes, allò que va fer que la temporada no morira al desembre, com pronosticaven els que demanaven cessaments, revolucions, i començaments des de zero per enèsima vegada.

Projecte, coste el que coste. Cimentar l'assolit. Jugar una final de Copa, es perda o es guanye, remuntar 11 punts en lliga, arribar a semifinals d'Europa League, i una fase de grups de la Champions amb dos rivals de tant nivell, ja és un aprenentatge excel·lent que dotarà d'un plus molt important a molts jugadors de cara al futur. Apostem per seguir avançant. No per repetir els mateixos errors de sempre.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email