Quico

VALÈNCIA. Està esgotat, destrossat, i trenca a plorar. Recolzat en el primer graó de l’escala del trinquet, ara buit, a penes té forces per a frenar les llàgrimes mentre es lleva les proteccions de les mans i respon les preguntes tòpiques d’un jove periodista. Està tremolant. Amb la mirada perduda, conta que el seu germà Quique ha pujat a un avió en Anglaterra fa unes hores per a poder acompanyar-lo en la final. Demà ha de tornar a Londres. Per a ell va la victòria. A Pelayo, silenciós després de contemplar un mà a mà memorable, només s’escolten les seues paraules carregades d’emoció. Després d’una partida com la que s’acaba de jugar, les muralles de la catedral desborden sentiments i ell, malgrat tot, manté continguda l’alegria. Falten uns minuts per a les tres de la vesprada del diumenge, 1 de novembre del 2015, i Soro III acaba de proclamar-se campió, per quarta vegada, de l’Individual d’escala i corda després de remuntar un duel titànic amb Puchol II i posar dempeus Pelayo en la seua anhelada reobertura. Tanmateix, el que plora en aquella escala buida no és Soro III, és Quico.

Darrere del campió, del pilotari que ha vestit amb dignitat i respecte la faixa roja al llarg de l'última dècada, del sis vegades dominador del mà a mà, del jugador contra natura que ho ha guanyat tot i a tots, sempre està Quico. El motor discret, fiable i potent de Soro III. El que el fa avançar. El combustible d’un gegant del trinquet. El gran desconegut. Quico és, possiblement, allò que passa desapercebut per als aficionats que miren però no veuen la partida. Perquè a l’ombra de Soro III i del seu rostre petri, sempre concentrat i seriós, sense somriures gratuïts cap a l’escala, Quico lluita amb el seu estricte sentit de la responsabilitat en cada quinze. Ell és el que pateix, el que estreny les dents i els punys, el que se sacrifica, el que empenta Soro III quan la pilota no pinta. El que sent el triomf i la derrota. I això no es veu. Quico és el campió invisible.

Quico és la clau mestra per obrir les portes que expliquen un jugador que ha marcat època. El xiquet que va nàixer al mig d’un trinquet, en una família amb la vaqueta incrustada al codi genètic. El net, el nebot, el fill de pilotaris. El jove aplicat que primer va estudiar en l’Escola de la Masia i després es va llicenciar en Topografia mentre entrenava a deshores per a disputar les grans finals. El que la pròxima setmana es graduarà en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. El veí del poble que ha preferit viure al mateix carrer que el trinquet Tio Pena, el del seu iaio, el seu. El pilotari que va rebre el nom dels seus tios per a jugar d’una manera diferent a la seua i amb la qual va destronar Álvaro. La força d’un huracà. El company que mentre Soro III ha sigut, i és, el campió a qui tots volen guanyar, honra la professió dins i fora del trinquet.

El passat diumenge, sis anys després d’aquella victòria plorada en la intimitat de Pelayo i més de vint de la seua estrena com a professional, el Tio Pena es va rendir a Quico. No a Soro III. A Quico. Els centenars d’aficionats que van apropar-se al trinquet i que, per tant, van presenciar com Lluís de la Vega eliminava Soro III en els quarts de final de l’Individual, van fer màgia. En acabar l’últim quinze, van oferir a Quico una sincera i espontània ovació amb la qual es va detindre el temps a Massamagrell. Van ser uns minuts eterns. Un reconeixement amb les mans i el cor que va brollar de l'ànima. Música de justícia poètica. El premi, mínim, a tota una trajectòria esportiva i vital, al treball fosc, als anys d'esforç concentrat en unes quantes vesprades inoblidables, al saber estar, al donar-ho tot. I Quico, emocionat al mig de la canxa, agraïa al públic l’ovació mentre feia un gest amb les mans que semblava inequívoc: “fins ací”.

Però, Soro III no penja els guants. Soro III no es retira. Soro III només deixa de jugar (pel moment) l’Individual, el mà a mà, la seua competició. Així ho ha decidit Quico. I així ho ha fet perquè així ho sent. Perquè Soro III, a punt de complir 37 anys, estarà sempre obligat a competir, a jugar per un lloc en la final, a defensar la seua condició d’hexacampió i a patir contra els rivals més joves, més forts, més potents. Si Soro III juga el mà a mà és per a guanyar-lo i ara ho té mé difícil que mai. Amb tot, el de Massamagrell s’ha guanyat el privilegi de disfrutar de la pilota sense l’ansietat de ser campió cada any. Encara que, això sí, haurà de saber resistir la temptació de tornar-ho a intentar la pròxima temporada.

Siga com siga i passe el que passe amb Soro III, sempre ens quedarà el campió que hi ha darrere, el campió invisible. Sempre ens quedarà Quico.