Sempre caient a les seues trampes

VALÈNCIA. Captius, desarmats, enfrontats, i regalant-li la representativitat a un ramat d'ultres que rebenten els Instagram dels fills de Lim a colp d'insults racistes i misògins. Així estem, que ja ni els condemnem escudant-nos en quatre llocs comuns i en un parell d'obvietats.

Per a anar a la guerra, com pretenen molts, tenim una broma d'exèrcit. A més, no cal enganyar-se, l'únic gran acte col·lectiu de protesta que som capaços d'emprendre sense matar-nos entre nosaltres es diu resignació, i el segon, silenci. No donem per a més, ni tampoc sabem fer altra cosa. Callar i engolir és la síntesi que defineix a l'actual massa social del VCF. De ser col·lectivament tot això que creiem ser, i que no és més que una fantasia, mai haguérem arribat a este punt, evitant el camí recorregut des de 2006. Som el nostre pitjor enemic, tan incapaços de demanar responsabilitats que només recordem el nostre paper quan ja no hi ha remei ni solució. Una societat acrítica e intolerant a tot el que s'isca del conte de fades no pot trobar altre destí.

És la raó per la qual Meriton exerceix una prepotència sense filtres. Malgrat insistir en caricaturitzar-los és gent que de fava té poc amén de deixar rares vegades les coses a l'atzar. No fan res per fer. Gaudeixen del premi d'haver desactivat sigilosament a l'entorn, a uns com l'Agrupació de Penyes, o a part d'una premsa, que d'altra banda, ja no té la força ni capacitat d'influència d'antany. Saben perfectament que els seus actes mai tindran conseqüències, i encara pitjor, repercussió més enllà de quatre tuiters. Lo preocupant és que manant callar a l'estadi, rient-se de la gent en la seua cara, mentint cada vegada que obrin la boca d'una manera tan descarada que gela la sang o demostrar amb escreix que guanyar els importa tres merdes encara troben punts de suport, justificadors professionals, i un nínxol de comprensió més gran que el mateix Mestalla.

Faltant altura, líders, plataformes o instruments que canalitzen el descontent en una cosa seriosa i efectiva, el desordre i les accions individuals patrocinades per la frustració i la ràbia continguda no sols no aconseguiran res, sinó que són una porta oberta a l'insult, als violents, a l'estrambote, a l'assetjament. En suma, al descrèdit del valencianisme. És el perill que correm de seguir atomitzats deixant que cadascú vaja pel seu compte o mostrant-nos més preocupats a realitzar judicis sumaríssims perquè fulano va dir no sé què fa set anys i ara diu nosecuantos que a trobar la manera d'unir-nos i construir una cosa realment útil d'una vegada per totes.

Sé perfectament que mai ho farem. Ho sé jo i ho saben ells. Estem sols, el VCF està a soles, és hora d'acceptar-ho i començar a moure'ns en lloc de passar-nos la vida esperant infantilment a que vinguen a fer-nos el treball aquells que en quaranta anys no donaren el pas malgrat les autopistes que els posaren.

És moment d'això, d'aprendre d'una vegada a centrar els objectius i no perdre's en focs d'artifici. De deixar tranquil·la a la seua família, perquè qui veritablement influeix en les decisions de Lim són els de la Class of 92. De no caure en totes les trampes que ens posa Meriton. És desolador pegar-li una miradeta al panorama, amb un club demolit, sense rumb, direcció ni solucions en l'horitzó, i no veure'ns més que discutint entre nosaltres. És el seu gran triomf, la vertadera gran obra de Singapur. El divide y vencerás, polaritzant-ho tot amb mestratge. Eixos missatges provocatius que ens llancen i tanta reacció generen no són més que un desviar l'atenció del vertader problema: La gestió. El model de club, els compromisos incomplits, la tragèdia financera que se'ns ve damunt…etc

Saben dirigir-nos tan bé que anem on ens diuen que anem sense qüestionar-nos res. La total absència de contrapesos és la nostra tomba.

Per tant, davant la nostra dificultat per a actuar com a col·lectiu, i la total absència de perícia i solucions, l'única via local realista i efectiva que cal esperar per a posar en un compromís a la propietat, sense necessitat de regalar-li excuses per a victimitzar-se, ni de fer-nos mal, que ja ens ho vam fer prou durant el procés de venda, és exigir-li valentia als polítics. Inundar-los a peticions de mà ferma per a forçar a Meriton a acabar el camp i complir amb els terminis que marca l'ATE. Si pega a fugir i ven el club davant la complicació, guanyem. Si accepta el repte i l'acaba, no sols ens lleva un marró de damunt, sinó que a més revaloritza els actius per a traure el seu tan anhelat 150% que accelere la seua eixida.

És un win-win on guanyem tots sense necessitat de sang. I l'única cosa que veritablement tenim a les nostres mans, sumada a l'enèrgica insistència en la protesta i exigència d'un club a l'altura de la seua història.